Entendre + Política i Moda | La trista història de la primera dama

En la roda de premsa conjunta amb el primer ministre del Canadà, amb motiu de la celebració de la cimera de l’OTAN a Madrid, sento Pedro Sánchez presumir de la seva «política internacional feminista». Ho sento però visualitzo l’altra cimera paral·lela que tristament hem presenciat aquests dies: la de les primeres dames. Com en una pel·lícula d’una altra època en què els homes es retiraven a una altra sala a fumar, parlar de coses serioses i ordenar el món; en el sopar per complimentar els convidats del Museu del Prado, les ‘first ladies’ van menjar a part, a la sala de les Muses. Ai, disculpin. Ara s’anomenen «els acompanyants». En aquesta ocasió, s’han incorporat dos homes al grup (els marits del primer ministre de Luxemburg i el de la presidenta d’Eslovàquia) i tot i que elles continuïn sent majoria, la representativitat universal la té l’home. Per això i perquè referir-se a ells com a «primers cavallers» sembla ser que no és correcte (els ofèn, els fa de menys)...«No existeix aquest rol», em repeteixen els gihadistes del protocol (com si el de primera dama sí que existís, més enllà del melic del món: els EUA). La figura de la primera dama la van crear els nord-americans per competir amb la reialesa europea i la seva actual vigència és tan anacrònica com ho és la monarquia. Després de la gran renúncia masculina protagonitzada per la burgesia (moment en què l’home decideix, per primera vegada en la història, deixar d’adornar-se i apostar per la sobrietat perquè pugui brillar el seu intel·lecte), l’home farà ostentació del seu poder (riquesa) a través de les seves ‘pertinences’ (casa, carro, dona, filles, amants...). Així que, a més de rebre i entretenir les reines, les primeres dames havien d’eclipsar amb la seva aparença i posada en escena. Aquesta és la seva funció original (dona florero) i desgraciadament continua sent-ho... Òbviament hi ha hagut, hi ha i hi haurà excepcions. Algunes primeres dames han exercit un gran poder i han sigut les veritables protagonistes de resolucions diplomàtiques davant conflictes, tot i que el seu paper sempre ha quedat a l’ombra. Als EUA on el títol de primera dama el pot exercir la dona, la filla, la germana, la tieta... (vaja, tot i que siguis solter o viudo, podràs trobar una dona en la teva vida) moltes van aprofitar la seva posició i posterior repercussió per sortir del patró marcat i que el seu encàrrec de servei i amfitriona anés evolucionant, a mesura que el paper de la dona canviava en la societat. Eleanor Roosevelt només permetia l’entrada de periodistes dones en les rodes de premsa de la Casa Blanca perquè els mitjans es veiessin obligats a contractar-les i va ser gràcies a ella que la carta dels drets humans no es va dir «dels homes»; Jackie Kennedy, recordada per la majoria com a frívola icona d’estil, ha sigut la millor assessora de comunicació de la història; Michelle Obama, dona i negra, com a referent feminista ens va mostrar que rere un gran home no hi ha cap dona (si és un gran home, la dona és al seu costat o davant)... ¿Segueixo? En la majoria de països no hi ha (no està estipulada enlloc) la figura de la primera dama. ¡No, no existeix la primera dama de França! El 2017, l’Elisi va haver de fer marxa enrere al trobar una rotunda oposició popular a l’intent de formalitzar el lloc de la dona de Macron. A Espanya, al tractar-se d’una monarquia, tampoc tenim primera dama perquè hi ha una reina (i en la seva absència, una princesa, reina emèrita, infanta...). «Jo no he fet oposicions per a primera dama», va advertir Sonsoles Espinosa. Però malgrat que la dona de Zapatero o la de Rajoy, Elvira Fernández, preferissin passar desapercebudes, és veritat que el líder home s’ha servit de la dona (nens i animals), sobretot en moments de popularitat baixa, per oferir una imatge més humana (perquè, pel que sigui, per si sols no ho aconsegueixen transmetre). Vegeu l’exemple: mentre ells pactaven rearmar-se militarment, les primeres dames es fotografiaven (una cosa que, per cert, no està permesa) davant el ‘Guernica’ per exigir la pau... El que és difícil comprendre és com encara, en el segle XXI, una dona, amb la seva pròpia vida i trajectòria professional, deixi tota la seva agenda perquè el seu marit ha decidit emprendre una carrera política i postular-se com a president o primer ministre. De fet, cada vegada és més gran el nombre de dones que prefereixen no avenir-se a aquesta representació submisa. A Britta Ernst, ministra d’Educació de Brandenburg i parella de l’actual canceller alemany, no se l’ha vist a Madrid perquè ja li va costar la vida haver de rebre les ‘ladies’, tot i que l’última i recent trobada del G-7 se celebrés a Baviera. Sophie Trudeau ja fa temps que prefereix quedar-se a casa amb els seus fills que seguir els passos del seu marit. I és que, tot i que vulguin fer-les passar com un actiu per a la promoció cultural i les denúncies socials (les que els convingui a ells; Letizia i Jill Biden van visitar el centre de refugiats ucraïnesos, però ni un sol gest amb la tragèdia d’immigrants a Melilla), com a molt es parlarà és dels seus ‘outfits’ (una cosa que, curiosament, no es dona quan es tracta dels primers cavallers). D’aquí la meva alegria al comprovar que, a excepció d’una, totes les mandatàries dones que han passat aquests dies per Madrid han tornat a donar una lliçó al món demostrant que es pot assistir a una cimera o un sopar de feina sense portar la parella penjada del braç.

El més llegit