Entendre + Política i Moda

La trista història de la primera dama

La figura va ser creada pels nord-americans per competir amb la reialesa europea i la seva actual vigència és tan anacrònica com ho és la monarquia.

En la roda de premsa conjunta amb el primer ministre del Canadà, amb motiu de la celebració de la cimera de l’OTAN a Madrid, sento Pedro Sánchez presumir de la seva «política internacional feminista». Ho sento però visualitzo l’altra cimera paral·lela que tristament hem presenciat aquests dies: la de les primeres dames. Com en una pel·lícula d’una altra època en què els homes es retiraven a una altra sala a fumar, parlar de coses serioses i ordenar el món; en el sopar per complimentar els convidats del Museu del Prado, les ‘first ladies’ van menjar a part, a la sala de les Muses. Ai, disculpin. Ara s’anomenen «els acompanyants». En aquesta ocasió, s’han incorporat dos homes al grup (els marits del primer ministre de Luxemburg i el de la presidenta d’Eslovàquia) i tot i que elles continuïn sent majoria, la representativitat universal la té l’home. Per això i perquè referir-se a ells com a «primers cavallers» sembla ser que no és correcte (els ofèn, els fa de menys)...«No existeix aquest rol», em repeteixen els gihadistes del protocol (com si el de primera dama sí que existís, més enllà del melic del món: els EUA).