El Tour, ciclisme per fer país | + Història

Aquest divendres, 1 de juliol, comença l’espectacle ciclista més gran del món. Fins al 24 de juliol circularan per les carreteres franceses un grup d’esportistes que a cop de pedal recorreran més de 3.300 quilòmetres fins arribar a París, on el guanyador vestirà el mític jersei groc. El Tour de França és una competició carregada de litúrgia i tradició. I plena de detalls que il·lustren el paper que pot tenir l’esport a l’hora d’ajudar a construir i enfortir una identitat nacional, perquè, tot i que hi hagi qui digui que no s’ha de barrejar esport amb la política, sempre –des del temps dels grecs– han anat de la mà i la volta a l’Hexàgon no n’és una excepció. A finals del segle XIX, el ciclisme es va posar de moda. Primer amb aquelles bicicletes que tenien una gran roda al davant i que ara trobem tan extravagants i després amb els models similars a les actuals. A tot arreu van proliferar clubs i publicacions especialitzades. A França, per exemple, hi havia la revista ‘La Vélo’, on sobresortia un periodista anomenat Géo Lefèvre. Les seves cròniques van cridar l’atenció d’Henri Desgrange, director de la capçalera rival, anomenada ‘L’Auto’, i el va fitxar. En una de les converses per veure com augmentar les vendes, el redactor li va proposar organitzar una competició ciclista d’àmbit estatal. Fins aquell moment les carreres eren regionals i això suposava un repte enorme que Desgrange va acceptar a condició que Lefèvre es fes càrrec de la iniciativa. El primer Tour es va celebrar el 1903 i només va tenir sis etapes que van enllaçar Lió, Marsella, Tolosa, Bordeus, Nantes i París. Durant el recorregut, l’acollida del pas del pilot va ser bastant freda, però, en canvi, a la capital va ser una bogeria que es va traduir en un èxit de vendes per a ‘L’Auto’. L’any següent la cosa no va ser millor perquè molta gent no sentia la carrera com a pròpia, sinó més aviat com una imposició des de París. Però Lefèvre va saber donar la volta a la situació. Va ampliar el recorregut perquè arribés a tot el país i, a més, la competició es va vendre a l’opinió pública com una activitat per a joves vitalistes, esportistes i moderns. Tot això acompanyat d’un missatge ideològic, apel·lant al patriotisme dels francesos. Per reafirmar aquesta idea, la prova va passar per les regions d’Alsàcia i Lorena, que havien sigut annexionades per Prússia durant la guerra de 1871 i que els gals sempre havien considerat com a part del seu territori nacional. Ara bé, també s’ha d’admetre que llavors el Tour era molt modest. Hi havia escassos mitjans i les restrictives regles estaven poc pensades per afavorir l’espectacle. Per exemple, estava prohibit que els ciclistes rebessin assistència tècnica en cas d’avaria. Va ser especialment famós el cas d’Eugène Christophe, a qui el 1913, quan era el líder destacat de la classificació, se li va trencar la forquilla davantera i tres jutges el van estar vigilant perquè l’arreglés sol. Tot i que ho va aconseguir, va acabar perdent la carrera. A més, les carreteres estaven en pèssim estat i encara ho complicava més. En l’edició de 1919, quan el Tour es va reprendre després de la Primera Guerra Mundial, només van completar la ronda 11 corredors. Per cert, aquell va ser el primer any que se li va donar un jersei groc al guanyador. Es va escollir aquest color perquè era el corporatiu de ‘L’Auto’ i el que va mantenir ‘L’Équipe’, nom que va adoptar la capçalera després de la Segona Guerra Mundial. Durant aquell temps també va ser quan es va començar a posar en marxa la caravana publicitària que feia el mateix recorregut que els ciclistes, però una hora abans. Per a les marques això era una manera d’anunciar-se i per a ‘L’Auto’ suposava una sucosa font d’ingressos. I continua funcionant perquè, malgrat les tecnologies digitals, es continua fent. I el Tour continua sent una eina per fer país. N’hi ha prou amb asseure’s davant la tele i esperar que l’helicòpter ens ofereixi imatges de llocs meravellosos. Una forma molt hàbil de promocionar el país per a l’audiència estrangera i de continuar insuflant (encara més) orgull als francesos. Les inicials H.D. A part de mantenir el color groc de ‘L’Équipe’, el jersei de líder té un petit detall molt especial: porta les inicials H.D., d’Henri Desgrange, per recordar l’impulsor d’aquesta carrera. En el disseny del 2022 estan a la part frontal, molt a prop de la cintura, emmarcades per un petit mapa de França acompanyat de la frase «El jersei és el trofeu».

El més llegit