Melba Escobar: «L’esperit comunitari ha reemplaçat l’Estat a Veneçuela»

-Un viatge sempre és una eina per desactivar prejudicis. ¿Com va canviar la seva visió de Veneçuela després d’aquests quatre viatges? ¿Quina perspectiva li va donar? -No tenia gaires idees prèvies. Tenia el record d’haver crescut en un país on Veneçuela era el veí ric, i la consciència que d’un moment a l’altre hi havia veneçolans a Bogotà furgant a les escombraries. Potser volia entendre per què va passar el que va passar, i el que vaig descobrir i entendre és que hi havia un malestar social totalment justificat, una ruptura dins de la societat. Vaig entendre que el que havia passat no era del tot inexplicable. -Tots els països llatinoamericans tenen unes taxes altíssimes de desigualtat, i la Veneçuela de Chávez i Maduro no és l’excepció. De fet, vostè escriu que el socialisme de Chávez no és més que una altra forma de desigualtat. ¿Com és exactament aquesta desigualtat? ¿Es refereix a la creació de la nova casta de rics? -En part. Chávez va començar bé, i a més es va beneficiar del preu del barril de petroli. Això li va permetre fer el que va fer en els primers anys, construir escoles, hospitals... Això va produir una gran alegria, però després aquest globus es va desinflar i ell es va anar radicalitzant i emmalaltint de poder, fins que va acabar sent un paio multimilionari que feia tot el que deia que corregiria. El que va passar amb la nova oligarquia que va crear el chavisme és que tenia moltes ganes de revenja, i simplement van treure els altres i s’hi van posar ells. Avui dia no hi ha institucionalitat de cap tipus, els que són al Govern actuen com a gàngsters i no hi ha gaire més. I tot això em fa pensar pensar en la victòria de Petro a Colòmbia. ¿Per què? -Perquè, a diferència d’Europa, on el socialisme té un punt de partida en el qual ja hi ha una igualtat de base, a l’Amèrica Llatina és tal la desigualtat, la necessitat i la urgència en què viuen milions de persones que l’expectativa és monumental. A Colòmbia és clar que hi ha milions de colombians que ara mateix estan esperant una transformació molt ràpida, i si no passa es produirà molta frustració. Aquests nivells de pressió que es viuen a l’Amèrica Llatina moltes vegades porten al fracàs, perquè simplement no es pot rebentar tot per tot arreu alhora. -«¿Com s’ho va fer un megalòman com aquest per hipnotitzar un poble sencer?» S’ho pregunta vostè mateixa al llibre, i crec que és una pregunta que només es pot respondre parlant amb la gent, com vostè va fer. ¿Com la contestaria? -La contestaria dient que Chávez era un símbol. Chávez representava el poble, era la persona que havia crescut sense sabates, que era de Barinas, una de les regions més pobres de Veneçuela, la persona que venia fruita amb un carretó. I racialment també era del poble, la qual cosa és important perquè hi ha un tema racial molt fort a Veneçuela. La política sempre és una narrativa, i en un país tan catòlic com Veneçuela aquesta narrativa ho barreja tot, la idea del messies, la reivindicació dels humils, que els pecadors paguin. Fins i tot avui dia venen estampes de Chávez que la gent es penja al coll com si fos la Verge, la gent li resa, li posa espelmes... Es va convertir en un símbol gairebé religiós. -Una dictadura és el control total i una dictadura tropical és la total falta de control, el caos. Ho escriu a propòsit de la seva entrada per la frontera de Paraguachón. Entenc que en aquests quatre viatges va viure tota mena de sensacions. ¿Estar envoltada de caos en va ser una? -Sense cap dubte: sempre, tota l'estona, vaig tenir la sensació que qualsevol cosa podia passar. Diuen que hi ha més armes a Caracas que a cap altra part del món i jo crec que pot ser així. Es veuen per tot arreu, un entra en qualsevol lloc, un restaurant, una farmàcia, i sempre hi ha un rètol que diu «prohibit entrar-hi amb armes». La gent comú camina armada, a mi em va tocar un tiroteig al carrer, en fi... Vaig tenir una mica la sensació que, com que ja no hi ha una institucionalitat, i no hi ha ningú que estigui comptant morts, doncs cadascú... És com al Far West: cadascú mira de defensar-se com pot. -En alguna part escriu que ningú protesta perquè tots estan ocupats a sobreviure. I en una altra part escriu sobre el perill de la normalització. ¿Diria que va ser amb això que es va trobar? ¿Amb un país que ha normalitzat l’emergència? -Sí, sens dubte. Sent allà vaig descobrir que la vida segueix, que és una cosa que per a mi no era evident. La gent continua celebrant els aniversaris, rient-se d’acudits badocs, mirant de prendre una cervesa divendres, encara que no hi hagi aigua, encara que no hi hagi llum, encara que no hi hagi menjar. La normalitat és un refugi, i això em va semblar en certa manera refrescant: malgrat tot, l’ésser humà vol sentir que hi ha una quotidianitat que pot mitjanament controlar i que hi ha unes satisfaccions personals mínimes que és capaç de donar-se, i això li dona cert sentit a la vida. -La cito: «Cuando ya no se tiene un gobierno, un partido, un conglomerado a quien culpar, no queda más remedio que hacerse cargo, ser fuerte». ¿Diria que si per a alguna cosa ha servit tota aquesta situació d’emergència és per estrènyer els llaços comunitaris, fer que els veneçolans se sentin més units entre si? -Sense cap dubte això va ser un aprenentatge molt gran, el fet de veure que quan no hi ha autoritat, només queda la comunitat, i això és el que estan vivint. Per exemple: estan tancant escoles perquè no hi ha professors, i no hi ha professors perquè ja no els paguen el sou... Bé, doncs la comunitat es reuneix i entre unes quantes mares munten una escola a casa seva. -Sí, llegint-la em va semblar que la solidaritat era una qüestió sobretot femenina. -El paper de la dona és fonamental perquè molts homes se n’han anat a altres països a buscar feina, a enviar remeses, i les que han quedat són les dones, els nens i els avis. Són elles les que organitzen els menjadors comunitaris, les que fan vacances per portar algú a Colòmbia perquè l’operin, en fi. És molt trist que hagi de desaparèixer la figura de l’Estat perquè ens adonem de què podem fer nosaltres mateixos. -Digui’m, ¿amb quin bon record es queda dels seus viatges? -La veritat, a mi em va impressionar moltíssim el personatge del Samuel, el capità de l’Hotel Maruma. Era entranyable, perquè insistia a actuar com si tot seguís igual en aquest hotel de 400 habitacions, un hotel que va arribar a ser dels més luxosos de Veneçuela, i que ara està completament decaigut, i que en aquest sentit és com una metàfora del país. Un hi entra i és colpidor, i el Samuel, amb el seu uniforme gastat i la seva cara d’home apallissat, prim fins als ossos, actuant de la millor manera, fent la seva feina de grum, recepcionista, cuiner, amb el millor somriure possible. Això em va commoure moltíssim, perquè vaig pensar que al cap i a la fi sempre tenim l’alternativa de reaccionar davant el que ens passa. El Samuel fins a l’últim dia estaria donant el millor de si mateix en honor, no sé, dels anys daurats.

El més llegit