‘From Columbia to Colombia’: per què el país es diu així | + Història

Acaba de celebrar-se la segona volta de les eleccions presidencials a Colòmbia en un moment crucial per al futur d’un país que continua tenint molts reptes a superar. Per a nosaltres, i per a tot el món, Colòmbia és el nom que identifiquem amb el territori que limita amb Veneçuela, Brasil, el Perú, l’Equador i Panamà. És fàcil endevinar que el seu nom és un homenatge al navegant Cristòfor Colom, actualment una de les figures més incòmodes de la història però que fins fa poc havia sigut un referent. Bona prova d’això és que molts llocs diferents d’Amèrica van intentar apropiar-se’l. Un dels primers llocs on això va passar va ser a les colònies de la costa est d’Amèrica del Nord durant el procés d’independència del Regne Unit. A mesura que aquests territoris van adquirir consciència de ser una entitat política amb personalitat pròpia, van buscar referents simbòlics per representar les aspiracions a través de l’art i la literatura. Com que això passava en un moment en què estava de moda el neoclassicisme, que s’inspirava en Grècia i Roma, a l’Amèrica del Nord van inventar un referent inspirat en les divinitats de les cultures clàssiques. Així va néixer Columbia, una figura al·legòrica femenina que va començar a aparèixer en textos patriòtics. Per exemple, el 1764, al ‘Boston Gazette’, es van publicar tres poemes en què s’esmentava aquesta Columbia, que després també va ser habitual en articles, cançons, discursos polítics... A l’hora de donar cos a aquesta espècie d’adaptació de les deesses grecoromanes, iconogràficament era una barreja de Minerva i la Llibertat, i s’utilitzava en quadros i caricatures de la premsa quan es volia representar els Estats Units acabats d’estrenar. De fet, durant la Guerra de la Independència hi va haver dos vaixells de l’armada separatista americana que van ser batejats amb aquest nom, que també va servir per anomenar districtes locals, alguns dels quals, per cert, encara perduren. A partir de 1815 i fins al voltant de 1860, Columbia va anar cedint protagonisme a la Llibertat, que es va erigir com un dels valors fundacionals del nou país (segurament als nostres lectors de seguida els passi pel cap la famosa estàtua que hi ha a Nova York). Mentrestant, a Sud-amèrica, Columbia es va convertir en Colòmbia per iniciativa d’un revolucionari veneçolà anomenat Francisco de Miranda. Aquest fascinant personatge es va implicar en les grans lluites de finals del segle XVIII i principis del XIX. Va lluitar junt amb les tropes de George Washington per defensar la llibertat de les colònies britàniques; després va creuar l’Atlàntic per recolzar els revolucionaris francesos de 1789 i, finalment, va ser un dels primers promotors de la independència dels territoris que Espanya tenia a Amèrica. Va ser a l’hora de teoritzar sobre les noves entitats polítiques que havien de sorgir de l’emancipació que Francisco de Miranda va proposar utilitzar el terme Colòmbia, inspirant-se en allò que havia vist als EUA i, fins i tot, també aspirava que la capital del nou país es digués Colombo. El primer intent de posar en pràctica els plantejaments de Miranda van ser a Gran Colòmbia. El procés va començar el 1819 i va durar fins a 1831. Era una espècie de supraestat integrat pels territoris de les actuals Veneçuela, Panamà, l’Equador i Colòmbia. El projecte mai va tenir prou estabilitat i va acabar desfent-se. Després de diversos canvis a la zona, el 1863, es va crear un nou país batejat com els Estats Units de Colòmbia. Estaven regits per una Constitució de tipus federal inspirada en aquella que s’havia redactat a Amèrica del Nord per fundar els EUA. Aquella etapa només va durar 23 anys, que van estar marcats per més tensions, així com disputes entre liberals i conservadors, que van ser els que es van acabar rendint. Com a resultat d’aquest enfrontament polític, el 1886 es va elaborar una nova Carta Magna on el país passava a dir-se República de Colòmbia i abandonava el federalisme per abraçar el centralisme. Ara bé, per més canvis polítics que hi hagués, a ningú se li va ocórrer canviar el nom del país mai més. Documents de l’Estat somiat Al llarg de la seva vida, Miranda va anotar tot allò que l’ajudés a donar forma al seu projecte: records sobre els seus viatges per Amèrica i Europa, el balanç de les seves experiències revolucionàries i esbossos de l’arquitectura que havia de tenir el nou Estat somiat. És un arxiu documental immens que ell mateix va batejar com a Colombeia, és a dir, informacions referents a Colòmbia. Entendre-hi + amb la història

El més llegit