«¿Vaig bé?», li vaig preguntar a la meva parella abans de sortir de casa amb un dos peces de lli blanc de pantalons i armilla amb escot en V. «Sí, no es veu res», va contestar. Tot i així, vaig començar a fer contorsions davant del mirall per comprovar que cap moviment provoqués que ensenyés massa. Una vegada convençuda, vaig sortir de casa. Vaig topar pel camí amb una coneguda que tot just veure’m em va dir: «Carai, quin escot».I llavors vaig entrar en pànic: ¿sí, era excessiu? Però si jo no tinc gairebé pit, ¿què es podia veure, pell? Tot i així, avergonyida, vaig agafar prestada una jaqueta i em vaig cobrir. Quan la meva mare –sí, la meva mare– em va veure, em va deixar anar: «Però, Patry, ¿què fas amb la jaqueta posada, però si no combina i l’armilla, en canvi, és preciosa?» ¡Ai, mama!

Fa un parell d’anys, en un molt mal moment personal, vaig tenir una petita distracció d’imatge. Per a una intervenció televisiva on havia d’estar dreta, vaig escollir un vestit amb un escot caigut en V (per a mi són els més elegants). Estant dreta, com que l’obertura era desestructurada, no hi havia res a témer. El problema és que ningú m’havia informat que a continuació havia d’asseure’m, i allà va començar el malson: a l’intentar tapar-me amb la mà vaig despenjar el micro. El tècnic que em va ajudar, va col·locar de nou el micro de corbata (perquè el micro només està pensat per a ells i només per a aquells que utilitzin corbata o americana) d’una manera que encara va sumar més pes a la tela i l’escot es va incrementar (tot i que no es veia res perquè, per sort o per desgràcia, hi ha poc a ensenyar). Una dona va prendre una captura amb bastant mala bava per desacreditar-me professionalment. Crec recordar que el missatge que acompanyava l’estampa deia alguna cosa així com que jo ja no podia criticar ningú per la seva estètica (ciència que estudio des de fa 15 anys) després d’haver aparegut «en horari infantil a l’estil Jennifer López». Algú de la primera línia política amb milers de seguidors, i a qui un dia li van deixar de fer gràcia les meves opinions, va fer retuit. I les altres coses, us les podeu imaginar...

Comparteixo tot això –per a mi no és fàcil– pel que va passar dimecres passat durant una entrevista a la portaveu del Govern a TV-3. Patrícia Plaja, impecablement vestida amb un blazer blanc i una brusa blava, contestava tan còmodament les preguntes del presentador quan, de sobte i aprofitant una breu pausa, va aparèixer de nou en pantalla amb l’escot pujat quatre dits (la regatera havia desaparegut). Insisteixo: Plaja responia confortablement (no hi ha cap mostra gestual d’incomoditat com s’ha volgut suggerir). A més, casualitat o no, el càiron (el rètol que apareix amb el nom, càrrec o declaració de l’entrevistat) que tapava l’escot de la portaveu va durar molt més de l’habitual... Sempre repeteixo que la imatge mai ha d’eclipsar el missatge, sobretot si ostentes un càrrec públic. Per tant, portar un escot fins al melic no és convenient si desitgem que se’ns escolti (el reservarem per a la nostra vida personal). Això no només afecta les dones, imaginin Pedro Sánchez al Congrés amb la camisa oberta fins al melic. De fet, no fa falta fantasiejar: ¿en què es van fixar de la polèmica foto de Macron amb pèls al pit? Però en el cas de Plaja, no hi havia res que pogués distreure l’atenció de ningú (i si ho va fer, qui sigui que busqui ajuda psicològica urgentment).  

Aquest article no pretén culpabilitzar ningú. Però el que sí humilment busca és treure’ns la maleïda culpa a les dones intentant oferir una mica d’informació sobre per què passen aquestes coses. Veureu, els humans comencem a vestir-nos per tres causes: 1) ornament (la supervivència depèn que siguem capaços d’estimular-nos sexualment); 2) protecció (fred, calor, maleficis, pandèmia...), i 3) pudor. El pudor va ser l’últim motiu i el van crear les religions monoteistes al presentar el cos (especialment el femení) i tot el que l’afecta com a pecaminós. Si d’una banda els humans tenim l’instint natural (i sa) de sentir-nos i resultar atractius (com un paó que mostra la cua), però de l’altra se’ns culpabilitza per fer-ho; apareix la vergonya. I aquesta contradicció explica com continuem presentant la cura del cos com una cosa supèrflua, frívola i trivial (quan no ho és). 

Però anem a les mames. ¿Com una part del cos tan poderosa (font de vida) pot haver acabat generant tant pudor? O com canta Bandini: «¿‘Por qué dan tanto miedo nuestras tetas?’» Precisament perquè va ser una forma de ridiculitzar el poder de les dones i segon perquè quan l’ésser humà es va posar dret, ja no caminava de quatre grapes i no penetrava exclusivament per darrere, el cul va deixar de ser la part del cos més desitjada i les tetes (la seva forma poden recordar uns glutis) van passar a (hiper)sexualitzar-se. Òbviament, han passat nombrosos segles i es podria esperar que haguéssim evolucionat en aquest aspecte tan animal (si l’avantatge que tenim és ser racionals, utilitzem el cap). Tanmateix, cada vegada que algú malparla perquè una mare alleta el seu fill en un espai públic, quan Instagram censura un pit femení (mai masculí, tot i que alguns tinguin més tetes que jo), un tio considera que només se’ns marquen els mugrons quan estem calentes o es prohibeix el ‘topless’ en una piscina, siguem conscients que amb aquesta mirada estem fent retrocedir milers de segles la civilització.