Propera parada: Universitat

El total d’estudiants matriculats en el Sistema Universitari Espanyol (SUE) en el curs 2020-2021 va ser d’1.679.518. Els estudiants de grau i cicle van representar el 79,8% del total, els de màster el 14,7% i els de doctorat el 5,3%. Tant en grau i cicle com en màster es va registrar un augment respecte al curs anterior. Per contra, el nombre d’estudiants matriculats en doctorat va descendir en 2.172 alumnes. El 79,4% dels estudiants estaven matriculats en universitats públiques. Els estudiants en universitats no presencials representaven el 21% del total. Les dones representaven el 56% del total d’estudiants matriculats en estudis de grau i cicle. L’àmbit amb el percentatge de dones més alt va ser el de l’Educació, amb el 77,8% del total. En Enginyeria i construcció i en Informàtica, eren els homes qui van acumular més percentatge, amb el 70,5% i 85,8% respectivament. Els àmbits amb més equitat en el nombre de matriculats segons el sexe van ser els de Negocis, Administració i Dret, Ciències i Agricultura, Ramaderia i Veterinària. Desigualtat en l’accés a l’educació superior Helena Troiano. Professora del Departament de Sociologia de la UAB i membre del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) Des dels anys 70 hem assistit a un creixement sense precedents del sistema universitari. L’ augment d’estudiants s’ha mantingut de manera sostinguda, i ha passat de 337.052 universitaris a Espanya el 1970 a 1.554.972 el 2001. No és fins a la primera dècada dels 2000 que veiem com l’afluència d’estudiants a la universitat es vincula amb els cicles econòmics, de manera que, com a la majoria dels països, les crisis econòmiques fan que s’hi incrementi l’accés, mentre que els períodes de bonança aparten una part dels joves dels estudis universitaris. L’excepció a aquesta tendència la representen, d’una banda, les universitats privades, a què l’expansió econòmica afavoreix amb més estudiants i, de l’altra, tal com ens explica el professor Jorge Calero, els joves en risc d’exclusió, que en època de crisi són els únics que a Espanya no incrementen la taxa d’accés a la universitat. Perquè, efectivament, l’accés és desigual. Si tenim en compte l’origen social, almenys des del 2005 i fins al 2017 a Catalunya, s’observa un accés d’entre el 80 i el 90% per als fills i filles d’universitaris, mentre que només és del 40% per a les persones amb progenitors amb estudis secundaris postobligatoris, i del 25% per a qui els té amb un màxim d’estudis obligatoris. Les diferències són molt, molt grans, i també es veuen reflectides en el tipus d’estudis que escullen, ja que les persones d’origen social més baix presenten més tendència a evitar els estudis que són més difícils de completar, com per exemple els que tenen una durada prevista més llarga, amb taxa de rendiment més baixa, dobles titulacions, en anglès, etc. A part de per l’origen social, és molt coneguda la diferència pel que fa al fet que els homes hi accedeixen menys, excepte en les àrees tècniques, i l’exigua proporció d’estudiants amb progenitors estrangers, tot i que va augmentant a poc a poc. En la segona dècada d’aquest segle hi ha un descens de l’accés per part d’estudiants més grans de 25 anys, mentre que l’accés des dels cicles formatius de grau superior es veu incrementat, i segueix el camí del gran creixement que experimenta la formació professional. En l’època recent més pròxima, l’any de confinament per pandèmia i posteriors, sabem que hi ha hagut un increment d’accés de gent jove a la universitat. El que encara no s’ha pogut calcular és la taxa d’accés en funció del nivell d’estudis dels progenitors, de manera que no sabem la repercussió directa sobre la desigualtat, tot i que, en vista de la persistència en anys anteriors, no es pot ser gaire optimista. ¿Com s’arriba a aquesta situació d’accés tan desigual? En primer lloc, moltes persones joves ja no arriben a estar en disposició d’entrar a la universitat perquè s’han quedat pel camí. L’ origen social, ho sabem de sobres, es veu reflectit en les diferències de resultats al llarg de totes les etapes escolars. En segon lloc, passa que molts estudiants d’origen social mitjà i baix són bastant més prudents que els d’origen social alt a l’hora d’escollir formació. Concretament, es decideixen per vies d’estudi més segures, com les opcions de formació professional, quan no han tingut bon rendiment en la secundària, o triant estudis universitaris amb més possibilitats d’acabar-los i obtenir el títol. Seguint aquestes estratègies, els estudiants intenten controlar el risc que assumeixen, ho fan procurant assegurar-se que disposen de prou capacitats per afrontar possibles problemes. Els problemes a què eventualment els estudiants haurien de fer front són de caràcter divers. Per exemple, poden topar amb dificultats econòmiques per la poca disponibilitat de recursos; sovint els estudiants hi responen treballant, si és que el tipus d’estudis que cursen l’hi permet. O també pot ser que es trobin que els estudis no responen a les seves expectatives, que no els agraden, i llavors l’opció de tornar a provar-ho accedint a d’altres no és tan clara com per als companys d’origen social més alt; així que no es poden equivocar, han d’encertar-la a la primera. Però les dificultats més insidioses són les acadèmiques. En si mateixes, les dificultats acadèmiques són greus, perquè suspendre comporta frustració, allarga el temps, erosiona la legitimitat d’estar estudiant en comptes de treballar, etc. Però és que, a més, al nostre país les dificultats acadèmiques van lligades a dificultats econòmiques, perquè impliquen la probable pèrdua de beca i la recàrrega del preu de l’assignatura que cal repetir. Així, no és estrany que les persones que no disposen de xarxa de salvament en les famílies, per la falta de disponibilitat de recursos econòmics, acadèmics, o de suport en general, defugin matricular-se en estudis particularment difícils de completar. Sobreabundància decretista Ricardo Rivero Ortega. Rector de la Universitat de Salamanca Unamuno deia que quan era rector es passava el temps intentant fer complir les normes que no es respectaven, cridava l’atenció als catedràtics que marxaven de vacances abans de temps i exigia a tots els responsables educatius (des del ministre als mestres) que complissin les seves obligacions. Un grau de coherència tan intens li devia costar alguna topada, però no és un mal exemple en un temps de voluntats fràgils i esmunyedisses. Francisco Giner de los Ríos, un altre gran intel·lectual, afirmava que per fortuna no es complien fins al final tots els reglaments i normatives universitàries, massa detallades i farragoses per ser aplicades. Avui molts col·legues pensen el mateix; consideren que el sentit comú és preferible a la sobreabundància decretista, un mal creixent i tan nociu de la flexibilitat requerida per adaptar-se a tota mena de circumstàncies. L’ Estat i les comunitats autònomes legislen sobre les universitats, i doblen el nombre de normes vigents. Per fortuna les institucions comunitàries no ho fan, però sí que li dona gran importància al present i futur rol de l’educació superior. Per això, la nova estratègia europea d’universitats proposa incrementar el finançament, afavorir la mobilitat d’estudiants i professors, promoure la innovació als campus i mantenir l’esperit tolerant i crític en les institucions universitàries. També insisteix en la formació al llarg de tota la vida, l’ocupabilitat i la transferència de resultats mitjançant la relació universitat-empresa. L’ avantprojecte de llei orgànica del sistema universitari (LOSU) sembla que comparteix alguns d’aquests objectius, però tot i així ha aconseguit generar insatisfacció majoritària en la Conferència de Rectors d’Universitats (CRUE) i diversos sectors de la comunitat acadèmica. ¿Per què passa això si millora les versions anteriors de l’etapa ministerial de Manuel Castells? Segons la meva opinió, pel manteniment d’algunes de les opcions del seu antecessor. També perquè els processos de reforma estatutària que en requeriria el desenvolupament retreuen l’ànim dels qui prefereixen altres prioritats més intel·ligents per invertir-hi el temps i energies. La LOSU no entusiasma a gairebé ningú, cosa que per cert passa amb massa iniciatives. ¿Necessita llavors la Universitat una nova llei? A més d’incórrer una vegada i una altra en el vell error de voler canviar la societat a cop de butlletí oficial, s’esquiva la realitat de les peticions concretes que apressen els gestors: el relleu generacional de les plantilles, la multitasca aclaparadora dels docents/ investigadors/ gestors, el futur laboral dels estudiants i la seva formació integral com a ciutadans. Tot això es pot orientar per via normativa o a través d’altres polítiques públiques molt més concretes. Una nova llei sempre requereix esforços d’adaptació, així que no convèncer aquells que els han de fer és un error de plantejament que pot frustrar molts mesos de feina. Les nostres institucions d’educació superior, després de la pandèmia, demanen temps i calma per poder estudiar, investigar, fer les classes i formar els joves com sempre han fet. La universitat espanyola vol rebre centenars de milers d’estudiants d’altres països per enriquir la seva experiència i projectar una excel·lent imatge del país; els qui passen les jornades als laboratoris demanen estabilitat en els projectes i l’horitzó d’almenys mitjà termini per als equips; el govern universitari està cansat d’acumular reglament rere reglament amb poc efecte positiu de transformació. L’ autonomia universitària no és un privilegi dels rectors, ni dels claustres de professors, estudiants o personal. Més aviat és una palanca per crear coneixement, cultivar la ciència i poder-se expressar amb plena llibertat sobre l’evidència i la certesa. Per aquesta raó, tota societat del coneixement culta i avançada necessita la universitat. Les llibertats de pensament i creació científica sempre han trobat a les aules i laboratoris universitaris el seu lloc natural. L’espai per antonomàsia de reunió cosmopolita, l’avançada del canvi social, de la superació dels prejudicis i la comprensió de les noves realitats. La raó de ser de la universitat és l’ampliació de les capacitats humanes, a cada persona i a les societats. Tot allò que serveixi per incrementar les nostres possibilitats cognitives concerneix l’educació superior, el lloc institucional de la qual per excel·lència són les universitats. El substantiu ‘universitat’ s’hauria de reservar per a les comunitats acadèmiques on es crea coneixement, es fa ciència i es difon per produir progrés. Allà on només es venen títols acadèmics amb finalitats de lucre, no es pot parlar d’esperit universitari. Tampoc les organitzacions que no tenen programes d’investigació o formació de doctorat mereixen aquest nom. La universitat ha de ser, també, l’oasi del pensament crític, la llibertat d’opinió, el pluralisme i la diversitat. Tota falta de respecte a la dignitat humana necessita que els campus universitaris expressin el seu esperit tolerant i en favor de tots els drets humans. El nostre compromís social amb l’entorn és així mateix un requisit necessari de la bona feina universitària, en favor de la sostenibilitat, l’equitat i la inclusió. Aquest és el futur de la universitat, un invent genial de la civilització europea en la versió més estesa per tot el món, des de fa ja més de vuit segles a Espanya.

El més llegit