¿Escac i mat al cotxe? De la Via O a la pacificació de Pi i Margall | + Història

Quan s’acosten les eleccions municipals, a tots els ajuntaments els entren unes presses irrefrenables per començar obres que deixin empremta entre l’electorat, perdó... el veïnat. Barcelona no és una excepció en aquest frenesí. Fa uns mesos començava la intervenció a la Via Laietana i aquests dies s’inicia la del carrer Pi i Margall amb l’objectiu de desterrar el cotxe, -que ara és el gran protagonista- perquè els vianants guanyin espai amb l’ampliació de les voreres a costa dels carrils per al trànsit rodat. El pas del temps ajudarà a decidir si aquestes remodelacions milloraran la ciutat o no, però sí que denoten un canvi radical a l’hora d’entendre l’espai urbà si es compara amb els darrers 50 anys. Durant la dècada de 1970 el cotxe era el rei de Barcelona. Els vehicles de quatre rodes s’havien fet els amos i senyors dels carrers i la ciutat havia passat de tenir-ne comptabilitzats 30.000 el 1960 a 300.000 deu anys més tard. L’automòbil representava el futur de progrés esplendorós amb el que s’omplien la boca les autoritats de la dictadura franquista. Així doncs, per tant, calia adaptar la ciutat per què hi circulessin ràpid i bé. Calia construir noves vies. Basant-se en els plantejaments d’Ildefons Cerdà, que ja preveia la necessitat de traçar vies que permetessin connectar el pla de Barcelona d’extrem a extrem, durant el franquisme es va posar fil a l’agulla però sense comptar amb l’opinió de la ciutadania. Un dels projectes més polèmics va ser l’anomenada Via O, a tocar del carrer Pi i Margall que ens ocupa. Es tractava d’una autopista urbana de vuit carrils (quatre per banda) que havia d’unir la Plaça Joanic amb la Plaça Lesseps i allà enllaçar amb un túnel del Tibidabo que seria construït a posteriori. La idea s’havia començat a perfilar durant la redacció del Pla Comarcal del 1953 però havia quedat desada en un calaix fins que es va recuperar el 1974. Aquell any es va començar a dissenyar el Pla General Metropolità (PGM) i es va tornar a posar damunt la taula convertir en realitat la Via O. El traçat sinuós d’aquella autopista significava esventrar Gràcia per la meitat. Es preveia eliminar tant la plaça Joanic com la del Nord i transformar Lesseps en un nus viari. Però el més greu és que suposava la destrucció de 8.000 habitatges i 2.000 locals o, el que era el mateix, desplaçar a uns 25.000 veïns que haurien de perdre casa seva. El PGM, però, no només contemplava la construcció de la nova carretera, sinó també l’autorització per què a cada costat es poguessin edificar blocs de fins a deu plantes d’alçada. No cal dir que l’especulació immobiliària era un element clau per entendre aquella jugada, que hauria desfigurat completament una de les zones més emblemàtiques de Barcelona. Conscients de la gravetat de la situació, els veïns de la zona es van organitzar. Així onze petites associacions es van agrupar per crear l’Associació de Veïns Vila de Gràcia, que va capitanejar les protestes. Però no van ser els únics. La Via O també afectava el barri de la Sagrada Família i preveia remodelar tant el passeig de Sant Joan com la Plaça Tetuan per convertir-los en una mena d’Avinguda Meridiana. No cal dir que els residents d’aquesta zona també van posar el crit al cel i van buscar la manera de queixar-se. Una de les activitats que es van portar a terme va ser l’organització, el maig de 1976, d’un torneig d’escacs a l’aire lliure al tram del Passeig de Sant Joan situat entre l’Avinguda Diagonal i el carrer Còrsega. Aquestes protestes posaven de manifest dues maneres d’entendre la ciutat: la de les autoritats franquistes i la dels veïns. En el marc del “desarrollismo”, el govern municipal pretenia convertir Barcelona en una gran urbs metropolitana, on els gratacels i els automòbils en fossin els amos i senyors, afavorint el joc de l’especulació immobiliària. Cosa que el veïnat no estava disposat a acceptar. Finalment, tot i que en alguns petits trams ja s’havien començat les obres i construït grans blocs de pisos, la Via O no es va arribar a fer mai Justícia social i federalisme El carrer Pi Margall deu el seu nom a un dels quatre presidents que va tenir la I República (1873). Tant pel seu carisma com pel seu ideari, basat en la justícia social i el federalisme, va influir molt en les posteriors generacions de republicans fins al punt que van intentar portar a la pràctica els seus postulats al proclamar-se la Segona República el 1931.

El més llegit