¿Qui té por de les matemàtiques?

El rebuig que molts nens i nenes senten davant les matemàtiques –una por que s’apropa a l’angoixa o el terror– és un greu problema per a ells i elles, les seves famílies i el país sencer perquè Espanya, com tota la Unió Europea, necessita matemàtics i matemàtiques. ¿D’on ve aquesta injustificada aversió als números i les operacions? «Per herència cultural i social. Fa anys, les matemàtiques amb sang entraven i molts estudiants han interioritzat el mite que és l’assignatura més difícil, però no ho és. Les matemàtiques ni són fredes ni han de provocar ansietat. És una assignatura que ajuda a fomentar el pensament crític i a saber distingir una opinió d’una dada. Requereixen esforç, sí. Però són boniques, xules, divertides i molt útils. Hem de popularitzar les matemàtiques. I fer-ho com a França, com una qüestió d’Estat. Si no, en el futur ens enfrontarem a exclusió laboral. En uns anys, el 10% del PIB espanyol el generaran professions relacionades directament amb les matemàtiques. Si a Espanya no en tenim professionals caldrà portar-los de fora. Hem de fomentar aquest talent amb urgència», assegura Clara Grima, professora de Matemàtica Aplicada a la Universitat de Sevilla, divulgadora i autora de ‘Mati y los matemonstruos ¿Quién tiene miedo a las matemáticas?’ (editat per Beascoa). Les matemàtiques no són tan ferotges com les pinten. Avui, en el Club d’Educació i Criança, parlem d’aquesta matèria que fa anar de bòlit –injustament– tants alumnes, encara que siguin molt petits. Les matemàtiques són perfectament accessibles a tothom, tret que l’estudiant pateixi discalcúlia, un trastorn clínic de l’aprenentatge que comporta, entre altres conseqüències, comprendre malament els números i el significat dels símbols matemàtics, tenir nul·la capacitat per al raonament matemàtic i tenir serioses dificultats amb el càlcul mental. La discalcúlia pot afectar un percentatge de la població estudiantil que varia entre el 2,27% i el 6,4%, segons un article publicat a la Revista d’Investigació i Avaluació Educativa de la Universitat de València. És un trastorn amb base neurobiològica i genètica, i en algunes ocasions, està associat a alguna altra alteració del neurodesenvolupament. Si no es tracta, el problema no desapareix quan el xaval es fa adult. «La intervenció primerenca i l’ajuda de l’orientador del col·le o institut i el departament de pedagogia terapèutica poden ajudar molt a superar-lo», explica Fran López Mellado, professor de Matemàtiques a l’institut Sabinar de Roquetas de Mar (Almeria). «Les matemàtiques són boniques, xules, divertides i molt útils. Hem de popularitzar-les. I fer-ho com a França, com una qüestió d’Estat» Clara Grima, professora universitària i divulgadora Tornem a l’inici, a la por (que no vol dir trastorn) que a molts els fan les matemàtiques. ¿Com es pot aturar aquest rebuig? La professora Clara Grima explica que els progenitors i els mestres han d’animar els nens des de molt petits a jugar amb els números per descobrir-ne tant la bellesa com les seves infinites possibilitats. «És una assignatura que s’aplica en el dia a dia», recorda la divulgadora. ’Mati y los Matemonstruos’ parla de manera divertida dels grafs, el sistema binari, el nombre pi, les estadístiques... L’autora es revolta quan escolta algú dir que saber el màxim comú divisor no serveix per a res. «¿Diríem una cosa així de la poesia de Lorca, o de la música i els museus?», critica. En defensa de les matemàtiques Conegut en xarxes per ‘Fran el profe de mates’, Fran López Mellado assegura que, lamentablement, les matemàtiques generen una por infundada i urgeix, com Grima, a fer una tasca pedagògica en la seva defensa. «La por ha de desaparèixer com més aviat millor, perquè quan els xavals arriben a l’institut pot ser que ja sigui tard», remarca. Les bones pràctiques a l’aula passen, segons la seva opinió, per no avorrir els alumnes amb centenars de sumes, restes i equacions, sinó per fer accessible i divertida l’assignatura, fins i tot fent servir la ludificació, (paraula que prové de ‘game’, joc en anglès). El joc, de fet, no és una cosa secundària. És un dret dels nens i les nenes igual que l’educació i la salut, segons dictamina les Nacions Unides. El joc és, a més, una eina educativa. Moltes veus consideren que el joc té un gran poder per transformar l’educació i que és una de les solucions per als reptes de l’aprenentatge al segle XXI. Fa temps, en el Club d’Educació i Criança us vam parlar de com els jocs de taula estaven irrompent a l’aula. El professor de Roquetas de Mar destaca, amb orgull, que a l’inici de curs, el nivell d’aprovats no superava el 50% de la classe (amb alumnes de 16 anys) i ara s’acosta al 80%. Les noies, afegeix, són les que han tret millors notes. Club d’Educació i Criança

¿Qui té por de les matemàtiques?

La comunitat docent exigeix acabar amb la «injusta herència cultural i social» que provoca que molts alumnes tinguin aversió als números

La discalcúlia és un trastorn de l’aprenentatge que causa nul·la capacitat per al raonament matemàtic

El més llegit