Per plagues, les d’Egipte | + Història

Com si la invasió postpandèmica de turistes no fos prou impactant després de dos anys sense la presència massiva de visitants, aquest estiu ens esperen una colla de plagues: mosquits, mosques, xinxes, rates... Ho ha anunciat l’Associació Catalana d’Empreses de Salut Ambiental. Es veu que la combinació d’altes temperatures amb les últimes pluges és ideal perquè ens convertim en una mena de remake de les Deu Plagues d’Egipte. Ni que sigui per haver vist els Deu Manaments amb Charlton Heston fent de Moisès, segur que us sona. Aquell episodi forma part del capítol de l’Èxode de l’Antic Testament, quan el faraó es nega a deixar sortir els israelites i Déu li envia les plagues per castigar-lo. Els textos sagrats no s’han de prendre al peu de la lletra però sí que cal llegir-los amb atenció perquè, combinats amb els coneixements històrics i científics que tenim ara, aporten informacions valuoses. De fet, la diferència amb l’actualitat és que en èpoques pretèrites no sabien trobar una explicació racional a determinats fenòmens i s’interpretaven com un missatge diví. Fins al punt que ara ens podem anticipar a determinats problemes com les plagues actuals i mirar d’entendre què va passar a Egipte perquè a la Bíblia es facin servir les plagues per demostrar el poder de Déu. Fa uns anys, els doctors Joel Ehrenkranz i Deborah Sampson van publicar un estudi sobre el tema al The Yale Journal of Biology and Medicine. Defensaven la hipòtesi que les plagues egípcies haurien estat causades pel que ara coneixem com el fenomen de El Niño, que provoca canvis tèrmics als corrents oceànics i això desencadena altes temperatures, pluges torrencials i forts vents, amb unes conseqüències terribles. A la Bíblia, la primera de les plagues s’anomena “l’aigua transformada en sang” perquè el Nil es va tornar de color vermell i molts peixos i amfibis van morir. A més, durant set dies els egipcis no van gosar beure d’aquella aigua. Cal recordar que per aquella civilització, el Nil era el centre de la seva cultura i de les seves creences, per tant l’impacte de veure’l tenyit d’un color que els recordava la sang devia ser molt gran. En realitat, allò era degut a un tipus d’alga que creix molt ràpidament quan la temperatura supera els 20 graus. A més, possiblement el vent del nord va ajudar a que s’enfilés riu amunt. Les granotes -protagonistes de la segona plaga- haurien criat en abundància estimulades perquè no feia tant fred i van voler escapar d’aquelles algues tòxiques per elles saltant cap a fora. El problema és que la falta d’hidratació va acabar causant-los la mort amb la conseqüent pudor generalitzada per la putrefacció dels seus cossos. Després van arribar les plagues d’insectes com mosquits i tàvecs. És fàcil imaginar que gràcies a les pluges s’haurien format més zones pantanoses, ideals per a la seva proliferació. Especialment els mosquits van actuar de vectors de transmissió de malalties. Recordem que altres plagues parlen de la pesta i de la mort dels primogènits; cosa que fa pensar en l’existència d’alguna malaltia com el Virus del Nil, que les persones de més edat ja haurien passat abans i per tant estarien immunitzades, a diferència de les criatures, molt més vulnerables perquè mai hi havien estat exposades abans. Els animals estabulats també van patir l’excessiva població d’insectes, perquè alguns tipus de mosques aprofiten les llagues a les pells dels mamífers per pondre-hi els ous. Quan neixen les larves s’alimenten d’aquella carn i provoquen úlceres al cos dels hostes. En canvi les famoses llagostes van arribar portades pels forts vents, que les arrossegaren des del desert. És just el mateix que va passar el 1967, quan a van ser desplaçades en grans quantitats des de l’Aràbia Saudita fins Egipte. I és que una de les fonts d’informació dels investigadors són episodis històrics similars que puguin servir de referència. Per exemple, el 1925 a Perú van patir un Superniño que va causar plagues de mosquits, brots de dengue i malària i danys a les collites. Esperem que el que es produeixi aquí aquest estiu no sigui tan extraordinari perquè passi als annals de la història. Arqueologia bíblica La Bíblia no és un llibre d’història ni s’ha de llegir literalment (tot i que hi ha qui ho fa). Ara bé, conté indicis de fets històrics que són objecte d’investigació pels especialistes en arqueologia bíblica. Estudien les restes materials relacionades directament o indirecta amb el judaisme i el cristianisme per entendre millor el context en el qual van aparèixer.

El més llegit