Bicicletes sense pedals | + Història

Després d’un segle de dictadura del cotxe i altres vehicles de combustió, més per força que per gust les autoritats busquen alternatives per combatre el col·lapse de les ciutats i la contaminació. I un cop més, la modesta bicicleta ha aparegut per entrar en acció i solucionar la papereta, com des de fa dos segles. Perquè si ara se la considera una opció plausible per substituir els cotxes en la mobilitat urbana, en els seus orígens va sorgir per ocupar el lloc dels cavalls. La idea va ser d’un inventor alemany nascut a Karlsruhe, el 1785, que es deia Karl Drais. Va viure en primera persona la complicada situació que va patir Europa central en els primers anys del segle XIX. Primer Napoleó ho va arrasar tot amb l’intent de conquistar el continent i després, com si una guerra no fos prou desgràcia, el 1816 el volcà indonesi Tambora va entrar en erupció. Malgrat ser a l’altra punta del món, la potència de les seves emissions va causar tals núvols de cendra que van afectar el clima mundial. Atès que les partícules en suspensió tapaven el sol, les temperatures van ser anormalment baixes i el 1816 apareix als llibres d’història com l’Any sense estiu. Tot això va tenir efectes devastadors per a l’agricultura i la ramaderia i, entre altres coses, va provocar una gran mortalitat de cavalls perquè no hi havia farratge per alimentar-los. En aquests moments els èquids eren el principal mitjà de transport i la seva disminució suposava un problema. Karl Drais va tenir l’ocurrència de crear-los un substitut que no mengés: una estructura de fusta amb dues rodes. Parlant clar, una espècie de bicicleta però sense pedals, perquè l’inventor va pensar l’estri per agilitar l’acció de caminar. I va tenir èxit. Tant que, malgrat batejar-la com Laufmaschine (màquina de córrer, en alemany) tothom la va acabar anomenant draisina. La fama del vehicle va saltar fronteres i va arribar a França i Anglaterra. Aquí van fer un model més sofisticat i elegant que es va posar de moda entre els homes de classe alta. Disfrutaven com criatures fent córrer aquelles màquines de 22 quilos pels parcs i els carrers de Londres. A diferència dels terrenys accidentats de les zones rurals, aquí podien agafar velocitats vertiginoses de fins a ¡13 quilòmetres per hora! Es consideraven autèntics genets de la modernitat i per això van rebatejar l’invent de l’alemany com a ‘dandy horse’. Potser sí que eren més elegants que els que circulen amb bicis i patinets per les voreres del segle XXI, però causaven les mateixes molèsties als vianants, i les autoritats van prohibir aquest caprici de senyors rics. No obstant, altres inventors van continuar pensant en la manera de millorar la draisina. El segle XIX va ser la centúria de les fàbriques, els engranatges, les bieles i el moviment i la fixació pels mecanismes va arribar al món de les dues rodes. Als països més avançats del moment (França, el Regne Unit, Alemanya, els EUA) van anar apareixent propostes per millorar la ‘dandy horse’ i, a poc a poc, es va anar imposant la idea de construir-la amb uns pedals a la roda de davant. S’havia acabat córrer, ara només era qüestió de pedalar. Això va propiciar un canvi de nom i va deixar de dir-se cavall dels dandis per convertir-se en velocípede. De fet, per això en francès a la bicicleta se li diu ‘vélo’. Durant la dècada de 1870 gràcies al desenvolupament de la indústria metal·lúrgica es van poder construir els primers models sense haver de recórrer a la fusta. Això va permetre abaratir costos de producció i que estiguessin a l’abast de més butxaques. A més es van anar millorant els dissenys per aconseguir més eficiència. Es va descobrir que amb la roda de davant més grossa s’anava més ràpid sense haver de pedalar tant. Així van néixer les bicicletes de roda desmesuradament enorme que a Anglaterra es coneixen com a Penny-farthing. Això obligava el ciclista a anar assegut molt amunt, però per ells no era un problema perquè estaven acostumats a muntar a cavall. I de passada tothom els veia, una cosa que ja els agradava perquè la bici era símbol de modernitat i progrés. Igual que ara. Ssense patent Les Penny-farthing eren molt populars però difícils de manejar. La gran expansió de la bici com a mitjà de transport massiu va arribar amb l’anomenada ‘safety bicycle’. La va inventar John Kemp Starley el 1885, al dissenyar un model de dues rodes iguals i amb una cadena connectada a la posterior. A més no va patentar la seva creació perquè estigués a l’abast de tothom.

El més llegit