Cereals, la massa mare de les revolucions

En l’època que ens ha tocat viure, on tot sembla tan sofisticat i digital, oblidem que la nostra supervivència depèn de coses tan bàsiques com els cereals. I en aquests mesos s’han produït dos fets que fan aparèixer l’ombra de la carestia global. D’una banda, com ja és sabut, l’intent d’invasió russa d’Ucraïna, considerat el gran graner d’Europa; i de l’altra, l’onada de calor de l’Índia. Atès que el terrible augment de temperatures ha reduït la collita cerealística del segon gran productor del planeta, les autoritats del país asiàtic han prohibit l’exportació de gra. Una mesura que va reafirmar el ministre de Comerç indi el 25 de maig a Davos, en declaracions a l’agència Reuters. Amb dos proveïdors mundials fora de joc, es planteja una situació preocupant que, sumada a l’increment de preus d’altres matèries, pot derivar en inestabilitat política als llocs on la manca de productes bàsics com el pa pot ser l’espurna per encendre la revolució. De fet, en les últimes setmanes ja han arribat tímides notícies de les protestes de l’Iran, de les quals sabem molt poc per la censura que aplica el règim de Teheran. Al Pròxim Orient el pa encara és un aliment fonamental i ha tingut un rol destacat en diferents episodis de la història recent. Per exemple, quan el 2011 va esclatar la Primavera Àrab, en molts llocs les manifestacions inicials van ser per queixar-se de l’increment de preu d’aquest aliment. Un dels països en què això va passar va ser Egipte, on el gener de 1977 ja s’havia viscut un moment complicat quan el Govern va intentar retirar el subsidi del pa. La gent va sortir en massa al carrer i en només dos dies de disturbis hi va haver setanta morts. Tot i que al món occidental ara no som tan dependents del pa, abans hi passava el mateix. Ja fa temps vam explicar que les primeres manifestants de la Revolució Francesa van ser les mares de família desesperades per l’encariment del preu de les subsistències i que, a Barcelona, en la mateixa època, es va produir una revolta anomenada els ‘Rebomboris del pa’. Segons els historiadors, el 1789 francès va ser l’entrada a l’època contemporània, caracteritzada per la revolució industrial i l’establiment (lent) dels règims democràtics. Un dels punts culminants d’aquest procés es va viure el 1848, quan al Vell Continent es van produir una vintena de revoltes regionals, de més o menys intensitat. Doncs bé, l’origen de les conegudes com a Revolucions de 1848 es troba a les males collites del bienni 1845-1847. Els professors alemanys Helge Berger i Mark Spoerer, en un minuciós article publicat en el Journal of Economic History, van demostrar una relació directa entre l’esclat revolucionari i la pujada dels preus dels cereals provocada per l’escassetat. En aquell moment, la majoria de la població europea només guanyava el sou mínim per subsistir. Amb l’augment del cost de productes bàsics com el pa, van deixar de comprar altres coses i això va afectar el sector industrial, que va haver de recórrer al crèdit per fer front a les despeses que no cobria arran de la caiguda dels beneficis. No obstant, davant el dubte de la solvència de les empreses, també es va limitar la política creditícia. Això va provocar la fallida de part del sector tèxtil i la desacceleració de la inversió en la xarxa de ferrocarrils europeus, que llavors era el gran sector econòmic emergent. De retruc, això va derivar en un descens de la demanda de matèries primeres, que va impactar especialment en el sector miner. En conseqüència, tant camperols com obrers i artesans van veure afectat el seu estatus socioeconòmic i van buscar alternatives per canviar la situació. Convençuts que els antics règims monàrquics i autoritaris no els arreglarien els problemes, es van acostar a altres opcions, com la democràcia, el nacionalisme i el liberalisme. La combinació d’ideologia i consciència col·lectiva va provocar canvis profunds al mapa d’Europa. La història no es repeteix, però tendeix a la reiteració. Potser valdria la pena que els responsables de prendre decisions globals ho tinguessin present. Independència i unificació Les Revolucions de 1848 tenien un origen compartit, però a cada territori van derivar cap a un camí particular. Per exemple, en els dominis de l’Imperi Austrohongarès hi va haver moviments independentistes; mentre que en llocs com Itàlia i Alemanya la crisi va conduir a la unificació de diversos territoris que acabarien donant lloc els països que ara coneixem. Entendre-hi + amb la història

Cereals, la massa mare de les revolucions | + Història

El més llegit