La verola del mico, ni estigma ni negació

Malgrat els diversos advertiments de que una pandèmia per un coronavirus greu era plausible, l’aparició del SARS-CoV-2 va sorprendre i fer trontollar tots els sistemes sanitaris. No de forma independent les desigualtats i els índexs de pobresa han augmentat i a Espanya aquest ja està per sobre del 21%. A les planes de l’est d’Europa hi ha una guerra, injusta com totes, i una mica més evitable que moltes, la qual cosa encara li afegeix més crueltat. Per acabar-ho d’adobar estem assistint a la reemergència de la verola del mono, MPX per les seves sigles en anglès ('monkeypox'), que no és endèmica al continent. Sembla que la pregària medieval ‘A peste, fame et bello, libera nos Maria’ continua vigent. La incertesa és difícil de gestionar i les epidèmies emergents o reemergentes n’estan plenes. S’entén la necessitat de buscar veritats i és fàcil caure en la temptació de dir-ne. La salut pública i el mètode científic en què es basa, l’epidemiologia, són l’aproximació més objectiva per entendre el que passa i proposar mesures que disminueixin el seu impacte. Però molt sovint, la dificultat de la salut pública rau, precisament, en la necessitat de gestionar no només les incerteses, sinó també els interessos i prejudicis que sovint les acompanyen. El 1981, fa 41 anys, es van diagnosticar els primers casos del que després s'anomenaria la síndrome d’immunodeficiència adquirida (sida). Primer se l’havia anomenat com la malaltia de les 4 h perquè, si bé no sabíem quin bitxo la causava, sí que la patien majoritàriament persones d’Haití, usuaris d’heroïna, pacients hemofílics i homes que tenen sexe amb homes (HSH). Als EUA fins i tot se la va anomenar síndrome d’immunodeficiència associada a l’homosexualitat. En absència de coneixement, va ser fàcil culpabilitzar aquests col·lectius i no va ser fins a l’any 1983 quan es va descobrir el seu agent causal, el VIH, quan socialment es va acceptar que l’adquisició de la infecció no depenia de pertànyer a cap col·lectiu, sinó de les conductes, de la prevalença del virus en l’entorn i de les mesures de prevenció. De fet, a Espanya, durant els anys 90 i fins que no es van implementar els programes d’intercanvi de xeringues (PIX), la sida va fer estralls entre el col·lectiu d’usuaris de drogues injectades (UDI). Fins ara, s’han declarat 120 casos d’MPX en una dotzena de països europeus, la majoria entre HSH joves. No podem caure en el parany de nou i dir que és una infecció dels HSH. Primer, perquè sabem que no és cert. El virus de la verola del mono (MPXV) és una zoonosi que es pot transmetre a partir de diverses espècies animals i de persona a persona per les gotes grosses, contacte directe amb fluids orgànics a través de les mucoses i lesions a la pell. I segon, perquè seria estigmatitzar encara més aquest col·lectiu i dificultar el seu accés als serveis sanitaris. Però al mateix temps, hem de poder dir que ara per ara al nostre context, l’MPXV en tant i en quant es transmet de forma rellevant en contextos de relacions sexuals, és una infecció de transmissió sexual. Això és bàsic per alertar els serveis, tant formals com comunitaris, de prevenció i assistència en salut sexual, perquè estiguin amatents i puguin identificar els possibles casos i els seus contactes, així com per implementar les corresponents mesures informatives i d’intervenció preventiva en llocs de trobades gai, per limitar aquests brots el més aviat possible. Els actuals brots de MPX ens confirmen, una vegada més, la connectivitat que suposa la mundialització, no sols entre humans, sinó també amb d'altres espècies animals, sent aquest el determinant més freqüent de les infeccions emergents i reemergents i, en el cas del MPXV, el risc que aquest 's’endemitzi’ també a Europa entre algunes espècies. La salut pública és global o no ho és. El més probable és que l’MPX no es generalitzi i que, malgrat que es concentri en xarxes sexuals i sectors estructuralment més vulnerables, afecti persones de totes les orientacions sexuals. En sabem molt més que fa 41 anys i cal prioritzar el coneixement i les eines de la salut pública, per sobre dels interessos i prejudicis. Ni estigma ni negació.

El més llegit