Hitler i la celiaquia

Avui divendres és el Dia de la Celiaquia, una malaltia que els últims temps ha aconseguit una visibilitat per la qual els seus afectats han lluitat durant molts anys. Encara queda molt camí per recórrer, però la situació és molt millor que en èpoques pretèrites. De fet, que ara se’n parli pot fer la sensació que sigui una cosa nova. Fins i tot algú pot creure que és una moda. Deixant de banda la utilització ben o malintencionada que la indústria alimentària fa del gluten en les seves campanyes de màrqueting, la malaltia com a tal és antiquíssima. En el segle II dC, el metge grec Areteu de Capadòcia ja va descriure la seva simptomatologia a l’explicar el cas d’un pacient que patia dolors abdominals i diarrees. El problema era que no sabia el que provocava aquest malestar. Només se n’adonava que l’afectat millorava o empitjorava en funció del que ingeria durant els àpats. Tot i que no es coneix gairebé res de la vida d’Areteu, els seus textos mèdics sí que van sobreviure al pas del temps i el 1856 van ser traduïts per Francis Adams. Això va servir de base perquè la medicina contemporània s’interessés per la malaltia. Seguint els seus passos, el 1887 el pediatre anglès Samuel Gee va fer la primera descripció de la celiaquia seguint la metodologia moderna i va pensar les primeres dietes per contrarestar-ne els efectes. Proposava eliminar les verdures i l’arròs i menjar carn crua. No cal dir que els resultats no eren gaire exitosos com tampoc ho van ser els dels pediatres americans Christian Archibald Herter i Sidney Haas. Aquest últim es va fer famós per proposar un règim alimentari a base de plàtans. Contemplar la història de la medicina amb els ulls del nostre present fa que algunes d’aquestes idees ens semblin hilarants, però no es pot perdre de vista que en aquells moments no es disposava dels mitjans actuals. I si els tenim, és precisament gràcies al treball de les generacions precedents. És per aquesta raó que en poques dècades s’ha experimentat un salt immens, i en el procés d’estudi de la malaltia que ens ocupa mereix especial menció el pediatre neerlandès Willem Karel Dicke, que el 1934 va començar a intuir que la ingesta de blat podia tenir una influència directa en els problemes digestius descrits per Areteu. Les sospites encara van augmentar més quan el 1936 una mare va veure que el seu fill millorava o empitjorava en funció de la quantitat de pa que menjava. I també per un pacient amb uns episodis tan greus que havia de ser ingressat. Quan se’l donava d’alta després de recuperar-se i feia vida normal a casa, tornava a empitjorar. Fruit d’aquestes observacions, el 1941 Dicke ja va publicar un article compartint els seus plantejaments. Però en aquests moments Europa estava immersa en la Segona Guerra Mundial i ningú feia massa cas a la investigació. Des de 1939, Hitler estava decidit a convertir-se en l’amo del continent i envaïa tot el que podia. Per la seva proximitat, els Països Baixos van ser un dels primers objectius. Paradoxalment, un fet tan terrible com aquest va ajudar a conèixer com funcionava la celiaquia. Quan els Aliats van començar l’ofensiva per alliberar Europa, les terres neerlandeses es van convertir en camp de batalla. Era impossible treballar els cultius i les tropes nazis inundaven moltes àrees per evitar que els seus contrincants avancessin. Això va tallar el subministrament d’aliments de la zona rural cap a les grans ciutats i el 1944 va provocar el que es coneix com la Gran Fam Neerlandesa. Va afectar 4,5 milions de persones i es calcula que 22.000 van morir d’inanició. Dicke va comprovar que els casos de celiaquia infantil disminuïen i que la mortalitat associada a la malaltia desapareixia. La raó era senzilla: no hi havia pa per menjar. El 1945, els aliats van alliberar els Països Baixos i es va acabar el malson de passar gana. Mentrestant, aquest pediatre va seguir investigant i gràcies tant a ell com a la millora de les tècniques d’investigació es va començar a entendre l’efecte que provocava la ingesta de gluten en els celíacs, que són un 1% de la població. Areteu de Capadòcia La raó de per què aquesta malaltia té aquest nom es deu a Areteu de Capadocia, ja que ‘koiliakós’ significa abdominal en grec. Quan el metge escocès Francis Adams va traduir els seus textos va decidir mantenir aquesta paraula però adaptant-la a l’anglès i referir-s’hi com a «‘coeliac affection’». A partir d’aquest moment es va incorporar al vocabulari mèdic. Entendre-hi + amb la història

El més llegit