Nadons, entre dides i biberons | + Història

El país més poderós del món no pot abastir de llet en pols els seus nadons. Aquesta és la notícia que aquests dies ens arriba dels Estats Units, on han hagut d’activar dispositius especials per transportar de manera urgent aquest producte des de Suïssa on Nestlé té la seva seu central. La llet artificial va aparèixer a cavall dels segles XVIII i XIX, en el marc de la revolució industrial. El 1760, el metge francès Jean-Charles Desessartz va analitzar la composició química de la llet materna comparant-la amb les principals llets animals i gràcies a aquest pas inicial finalment el 1865 el químic alemany Justus Von Liebig patentà la primera llet artificial tant líquida com en pols. El producte va ser un èxit i, al cap de pocs anys, ja hi havia desenes de marques que comercialitzaven els seus propis productes per a nadons. Ara bé, va ser durant el segle XX quan va arribar la seva popularització definitiva i de retruc va fer desaparèixer les dides. La figura de les dones que alletaven els fills d’altres és una de les professions més antigues de la humanitat. Bona prova d’això és que fins i tot apareix a la Bíblia, i es pot trobar en passatges tant rellevants com el de Moisès, quan és trobat al riu i la filla del faraó encomana la seva alimentació a una dona. De fet, a la terra de les piràmides es conserva un pergamí del 1.500 a.C. on s’acceptava recórrer a les dides quan la mare no tenia llet o en cas de mort durant el part. A Grècia, les dones d’alt estatus també encarregaven l’alimentació dels seus nadons a una altra. I a Roma, hi ha constància que les dides servien per alimentar les criatures abandonades (sobretot nenes) a les escombraries. Aquests infants eren comprats com esclaus a baix preu i les dides -també esclaves- els alletaven durant els tres primers anys de vida. Durant els primers segles de la nostra era ja apareixen alguns textos pediàtrics amb consells sobre com controlar la qualitat de la llet de les dides. A més, se’ls recomanava que quan el lactant plorés li cantessin i el bressolessin per consolar-lo. Tot un detall. A l’edat mitjana no estava ben vist comptar amb els serveis d’una dona per donar el pit. Hi havia la creença que a través de la llet es podien transmetre tant les qualitats físiques com psicològiques. A més, s’afirmava que hi havia el perill que la dida no tingués prou cura de la criatura i que la mare no faria un bon vincle amb el fill si l’alletava algú que no fos ella. Ara bé, el cert és que les dones dels estaments més alts es desentenien de les seves criatures per diferents raons. Per començar perquè la roba socialment acceptable impedia donar el pit i també perquè estar pendent de les necessitats alimentàries del bebè limitava les seves activitats socials. En cas que no hi hagués més remei que comptar amb els serveis d’una d’aquelles dones, a l’hora de triar-la calia tenir en compte que fos feliç, responsable, observadora i sobretot que no fos pèl-roja, perquè hi havia la creença que tenien massa temperament i el podien traspassar al nadó. Com es pot imaginar les que es dedicaven a aquesta feina eren dones d’extracció humil i havien parit recentment. Quan al Regne Unit va començar la revolució industrial moltes famílies van marxar a les ciutats per treballar a les fàbriques. Si les obreres donaven a llum no podien deixar el seu lloc de feina perquè sinó eren acomiadades, ja que aleshores no hi havia cap mena de protecció social. L’alternativa era enviar els recent nascuts a les zones rurals perquè els criessin les pageses. El problema és que moltes vegades no tenien prou cura de les criatures. Els administraven opiacis perquè dormissin tot el dia i no els alimentaven de manera adequada, cosa que provocava una enorme mortalitat infantil per culpa de la desnutrició. No és estrany doncs que quan va aparèixer la possibilitat de recórrer a productes artificials, de seguida tinguessin molt acceptació. A part que les empreses ja es van cuidar prou de fer unes bones campanyes de publicitat per fer creure a les mares que era millor aquell producte en llauna que la seva pròpia llet. Un dilema que encara dura avui en dia. Breu biografia del biberó Per beure la llet artificial calen biberons. Durant l’antiguitat ja hi havia uns rudimentaris recipients ceràmics amb forma de pit. Els arqueòlegs els han localitzat a les tombes de nadons i gràcies a l’estudi microscòpic se sap que contenien restes de llet animal. A l’edat mitjana, en canvi, eren de banya de vaca i al s.XVIII de metalls com l’estany.

El més llegit