Dia Mundial de les Abelles: del pare de l’apicultura a Napoleó | + Història

En els últims anys ha crescut la preocupació per l’imparable descens de la població d’abelles en el món. La seva desaparició és una greu amenaça per a l’equilibri ecològic perquè, com és sabut, són imprescindibles per al procés de pol·linització que està en la base de la reproducció de moltes plantes. Amb l’objectiu de conscienciar sobre la importància de cuidar d’aquests insectes, des del 2018 les Nacions Unides impulsen el Dia Mundial de les Abelles cada 20 de maig. El que potser no és tan conegut és l’origen d’aquesta jornada reivindicativa. La idea va sorgir d’Eslovènia, que pot presumir de tenir el pare de l’apicultura moderna entre els seus fills il·lustres. Es deia Anton Jansa i va néixer el 20 de maig del 1734. És per això que el dia designat per honrar les abelles és avui. Jansa va dedicar tota la seva vida a l’estudi d’aquests animals i a buscar la manera de millorar les seves condicions perquè augmentessin la producció de mel. Entre altres coses, va dissenyar uns ruscos rectangulars apilables i va traslladar les seves colònies als prats per facilitar-los la feina. Els llibres que va publicar per compartir els seus coneixements es van convertir en un referent per als apicultors europeus de moltes generacions posteriors. A part de ser vital per als ecosistemes, l’abella també ha tingut el seu paper al llarg de la història. Durant l’Edat Mitjana era un animal habitual en l’heràldica de l’Europa de l’est i se l’associava amb la immortalitat i la resurrecció. A França hi va haver un temps en què també va gaudir de molta popularitat, perquè va ser utilitzada pels antics reis merovingis des dels seus inicis. El fundador d’aquella dinastia, Khilderic, va morir al segle V, però la seva tomba no es va localitzar fins al 1653, i de casualitat. A l’obrir-la, van trobar diferents joies i objectes de luxe, entre ells 30 abelles d’or. Després dels merovingis, durant el regnat dels carolingis, el vincle amb l’animal es va mantenir; en canvi, quan els capeta van arribar al tron la van substituir per la flor de lis. Aquell emblema vegetal va quedar vinculat a la reialesa fins que va arribar la Revolució Francesa. Després que durant alguns anys els revolucionaris guillotinessin fins i tot l’apuntador, el país va acabar controlat per Napoleó. El nou dirigent necessitava tenir uns símbols que connectessin la història del país i servissin per reforçar simbòlicament el seu poder, però allunyant-lo dels nefastos últims inquilins de Versalles. Va ser un dels seus millors assessors i membre del Consell d’Estat, Jean-Jacques-Régis de Cambacérès, qui li va proposar adoptar l’abella. D’una banda, perquè enllaçava amb la dinastia fundadora de França passant per sobre de la flor de lis, i també perquè era fàcil fer l’analogia del rusc amb la nova República: «Té un líder amb fibló però que produeix mel». Amb un argument com aquest Napoleó no s’hi podia negar. Esclar que alguns malpensats asseguren que, a més, el perfil de l’animalet s’assemblava prou a la flor de lis com per modificar fàcilment els antics emblemes reials sense gaires complicacions. Sigui com sigui, al militar cors li va agradar la idea i va incorporar l’insecte al seu escut d’armes. Les abelles van ser habituals en la iconografia de la seva època imperial. Ho pot comprovar si s’acosta al Louvre de París. Allà hi ha el quadro que l’artista Jacques-Louis David va pintar per immortalitzar la coronació. És una tela colossal, de més de sis metres d’alt i gairebé 10 d’ample, on es poden descobrir infinitat de detalls, com les abelles brodades a les capes que llueixen Napoleó i la seva dona. Si per una d’aquestes coses ara no li anés bé viatjar a París, sempre pot buscar el quadro a internet i ampliar la imatge. No fa tanta il·lusió, però també serveix. Les pobres abelles napoleòniques no van tenir una vida gaire llarga, perquè quan Bonaparte va ser derrotat el 1814, es van eliminar dels emblemes. Només el seu parent Napoleó III va intentar ressuscitar-les durant el seu regnat, entre el 1852 i el 1870, però la cosa no va anar bé. Ens encomanem a Jansa perquè les nostres tinguin més capacitat de resistència. Tradició apicultora La tasca d’Anton Jansa va servir de llavor perquè la tradició apicultora mantingués la seva força a Eslovènia. Encara avui és una disciplina amb molta consideració en aquest petit país balcànic. Bona prova d’això és que a Radovljica hi ha un museu en el qual s’explica la història tant del pioner que avui s’homenatja com els que van continuar la seva feina. Entendre-hi + amb la història

El més llegit