El ‘qui és qui’ de les decisives eleccions colombianes, per Mauricio Bernal

Les presidencials previstes per al pròxim 29 de maig a Colòmbia s’anuncien com una cita decisiva: la que més pot canviar la vida dels colombians des d’aquelles eleccions, fa 20 anys, que van atorgar la presidència a Álvaro Uribe. Llavors va pujar al poder la dreta sense complexos, i aquesta vegada pot fer-ho la seva nèmesi, per dir-ho així: l’esquerra sense complexos. Gustavo Petro es presenta com el candidat favorit de les enquestes, que li atorguen avantatge per guanyar amb solvència en la primera volta, tot i que no per aconseguir directament la presidència. A la segona volta tot es pot complicar, tenint en compte que podria ser el vot ‘en contra’ el cridat a decantar la balança, i d’això Petro també és un imant, com ja es va demostrar en les passades presidencials. A continuació, un retrat de la situació a través dels personatges clau de la jornada electoral. Gustavo Petro El gran protagonista d’aquestes eleccions és un antic membre de l’M-19, la guerrilla de gestualitat grandiloqüent que va arribar a posar el país en perill amb la presa, el 1985, del Palau de Justícia. Un exguerriller. Que això tot just tingui importància parla de les coordenades en què es mouen aquests comicis. En efecte, de cara a aquesta cita electoral a Petro el defineix molt més el fet de no ser uribista i, en concret, el d’estar als antípodes de l’uribisme. «Petro ha sigut el gran opositor mentre l’uribisme ha estat en el poder, i aquestes, més que unes eleccions polaritzades entre l’esquerra i la dreta, en el fons estan polaritzades entre l’uribisme i l’antiuribisme», explica Jorge Cardona, editor general del diari ‘El Espectador’. El país fa 20 anys que va en el tren de l’uribisme i les enquestes indiquen un desig majoritari de canvi, sobretot després del quadrienni catastròfic del dofí uribista Iván Duque. Melba Escobar, escriptora i columnista del diari ‘El Tiempo’, remarca que l’uribisme està «desgastat» i ha arribat al punt de produir «saturació», i diu que el context és molt diferent al de les passades eleccions, en les quals Petro va perdre en segona volta amb Duque. «Duque està molt malament i l’uribismo no té la força de llavors, i per això crec que les possibilitats de Petro de guanyar són molt altes». Intel·ligent, capaç, bon orador, amb visió pròpia i experiència de gestió (va ser alcalde de Bogotà), a Petro el perjudica el temor que inspira a certs sectors la seva suposada simpatia per les polítiques castrochavistes. Però, com diu Pedro Piedrahita, professor de Ciència Política de la Universitat de Medellín, és una fama que ha calat en part per la insistència amb què l’uribisme s’ha dedicat a donar-li pàbul. «Fa poc vaig acabar una investigació que posa en evidència que les recerques de Gustavo Petro a Google en general estan associades al comunisme i al castrochavisme, que són figures creades per l’uribismo», diu. «Si Petro espanta és pel que s’ha construït entorn de la seva figura, perquè alguns sectors polítics, després de la desaparició de les FARC, s’han encarregat de crear un nou enemic intern que és ell. Però hi ha molta desinformació». Federico Gutiérrez (‘Fico’) El gran rival de Petro és l’exalcalde de Medellín Federico Gutiérrez, ‘Fico’, l’home que arriba a la recta final electoral acompanyat per l’uribisme, però sense dir-se a si mateix uribista: li trauria més vots dels que li donaria, senyal inequívoc del moment que viu l’en un altre temps poderós moviment. Derrotat el seu candidat en les primàries de la dreta, l’uribisme no va tenir més remei que assumir les banderes de Fico. En general, explica Cardona, tota la política tradicional colombiana s’està sumant a la candidatura de Gutiérrez i tots els sectors d’oposició dels últims temps estan marcant distància des de la candidatura de Petro, que és una altra manera de veure la polarització electoral. Defensor de la presidència de Duque (un dels pocs) i amb un discurs escorat cap al tema de la seguretat, ningú dubta que ‘Fico’ representa la continuïtat uribista, tot i que no manca de trets de perfil propi: va votar ‘sí’ en el referèndum per la pau, el que l’uribisme té per sacrilegi. «Aquí a Medellín encara ens preguntem com és possible que un polític tan mediocre com Fico tingui a hores d’ara més possibilitats de ser president que Fajardo, que també va ser alcalde, però amb molts més assoliments i reconeixement», reflexiona Piedrahita. «Però precisament, tot forma part del context». Es refereix a Sergio Fajardo, candidat del centre relegat a exercir un paper testimonial en la contesa electoral. I es refereix al context: aquesta ferotge polarització rampant. «Si bé Fico representa la continuïtat, molts estan disposats a votar-lo per tot allò del castrochavisme i que ens convertirem en Veneçuela si guanya Petro, aquesta propaganda que l’uribisme fa anys que repeteix per allà». Sergio Fajardo L’obsolescència de Sergio Fajardo en les eleccions colombianes és l’obsolescència del centre, víctima, més enllà dels errors propis, d’aquesta rancúnia entre els extrems que arrossega amb tot. Fajardo és l’home que tots intueixen que seria un bon president, fins i tot un gran president, però el moment històric l’expulsa als marges. Petro ronda el 40% a les enquestes (de vegades el supera amb escreix), ‘Fico’ no passa del 30% (de vegades més a prop del 20%) i Fajardo es conforma amb les engrunes: el 6%, el 7%. «La meva opinió és que el centre representa una mirada a llarg termini, i el cert és que en aquest moment ningú a Colòmbia està disposat a mirar tan lluny, i en part amb raó, perquè hi ha coses molt urgents que resoldre», diu Escobar. «Per a mi, el fracàs del centre», afegeix Cardona, «és el reflex de com Sergio Fajardo no va saber desenvolupar una idea que convencés i seduís la societat colombiana. Al final va resultar que no va ser un líder suficient per sostenir un centre polític que convencés la ciutadania». Francia Márquez Activista pel medi ambient, defensora dels drets humans, feminista, d’extracció pobra, dona i negra, la fórmula vicepresidencial de Petro és la sensació d’aquestes eleccions. Francia Márquez està cridada a mobilitzar el vot d’opinió i d’acord amb les enquestes ja està generant un entusiasme entre els més joves que crida l’atenció. «És increïble veure l’atracció que senten per ella, pel que representa, per ser dona, negra i de classe baixa», diu Piedrahita. Per a Escobar, la seva presència en la contesa electoral té un poder simbòlic «molt poderós», ja que representa «el que molts colombians voldrien veure en el poder en un país com aquest, racista i classista». «Estem davant unes eleccions que tenen una gran càrrega simbòlica: un president d’esquerres, antic guerriller, amb una vicepresidenta negra, d’orígens humils, significaria molt en un país que sempre ha sigut governat per les elits», afegeix. César Gaviria Dos partits es van repartir el poder durant el segle XX colombià: el Partit Liberal i el Partit Conservador. Se’ls diu «partits tradicionals», i des del quadrienni d’Andrés Pastrana (conservador, 1998-2002) no posen presidents a la Casa de Nariño. Cosa que no implica que no tinguin poder: el tenen en abundància, sobretot a les províncies, i encara són capaços de mobilitzar milers de vots. Per això hi havia expectativa sobre a qui endossaria el seu suport César Gaviria, el controvertit cap dels liberals, si a Petro o a Fico: es va decidir pel segon, traint, segons molts, l’esperit d’un partit que, segons d’altres, ja fa temps que s’havia traït, i de moltes maneres. «Mai es pot subestimar el suport que puguin donar els partits tradicionals. Les maquinàries polítiques mouen molts vots», diu Cardona. Per a Piedrahita, «Gaviria va sortir a dir que estava amb Fico, però a les regions hi ha molts líders liberals que estan amb Petro, i ja que hi ha una inconformitat interna tremenda amb Gaviria, molts poden veure l’oportunitat de donar-li el cop. Crec que els liberals de les regions votaran més per Petro que per Fico». Betancourt, Hernández... La llarga campanya ha ofert uns de secundaris de luxe, com Íngrid Betancourt, que a hores d’ara medita la possibilitat de retirar la seva candidatura per sumar forces amb Fajardo (del qual prèviament s’havia desmarcat). Diu que així el centre tindria possibilitats de passar a la segona volta, però els números ho desmenteixen. Es podria escriure un llibre sobre la imperícia política de la dona a qui va fer famosa el seu segrest en mans de les FARC, però el cert és que ni abans ni després de ser segrestada ha tingut veritables possibilitats d’arribar a la Casa de Nariño. Secundari inopinat, en canvi, és l’empresari i antic alcalde de Bucaramanga Rodolfo Hernández, la intenció de vot del qual ha crescut tant que a les últimes enquestes ja li trepitja els talons a Fico. «Hernández pot donar la sorpresa», adverteix Piedrahita. Amb un discurs basat en la lluita contra la corrupció, les seves maneres planeres i el seu discurs populista, Hernández està esgarrapant vots en el centre i la dreta. És la gran incògnita.

El més llegit