Les Filipines, colònia oblidada | + Història

Les Filipines és actualitat a les pàgines d’internacional perquè el fill dels dictadors Ferdinand i Imelda Marcos, conegut com a ‘Bongbong’, ha guanyat les eleccions presidencials de forma tan incontestable com sorprenent per als qui no seguim l’actualitat del país asiàtic. Malgrat ser una notícia important, ha passat bastant desapercebuda. Crida l’atenció la poca vinculació que actualment hi ha entre Espanya i l’arxipèlag, malgrat que va ser territori colonial entre 1521 i 1898, com si aquests quatre segles d’història s’haguessin esfumat. Sobretot si es compara amb Cuba o Puerto Rico, que també es van emancipar de Madrid en el mateix moment. Les raons que ho expliquen són diverses, començant per la distància i la forma en què es va procedir al control de les Filipines, perquè es va fer des de les colònies americanes, establint una relació a tres bandes que d’entrada va donar suculents beneficis. El problema va ser que aquest sistema va col·lapsar al llarg del segle XVIII, quan els territoris americans van començar a lluitar per la seva llibertat. Llavors la metròpoli va intentar reconduir la situació mitjançant el monopoli de productes de consum intern, com el tabac i alguns alcohols indígenes. Per assegurar que la població autòctona tenia prou poder adquisitiu per comprar-los, es va fomentar l’exportació de matèries com el sucre i el cafè. Així, a partir de 1765, es van crear línies regulars de navegació per connectar amb la península Ibèrica; i el 1785 es va fundar la Reial Companyia de les Filipines, dedicada sobretot al negoci tabaquer. Per acabar d’assegurar l’economia de l’arxipèlag, durant la dècada de 1830 es van obrir els ports al comerç internacional. Però pels oceans, a banda de mercaderies i diners, també circulaven les noves idees polítiques de l’època i l’elit local va protagonitzar les primeres revoltes contra el dominador espanyol. A mitjans del segle XIX, l’organització financera va donar els primers senyals d’estancament i va derivar en una gran crisi que no es va revertir fins a 1880, quan es van buscar inversions privades. Es van prioritzar les empreses espanyoles que, afavorides pel proteccionisme i el traspàs de capitals que abandonaven una Cuba ja revoltada contra Espanya, van permetre la reactivació filipina. A més, s’havia obert el canal de Suez i el comerç amb el Pacífic s’havia agilitat moltíssim. Els països de la zona començaven a guanyar molta importància en el tauler politicoeconòmic global. Però l’alegria duraria poc. Segons historiadors, com María Dolores Elizalde, l’error d’Espanya va ser no escoltar les reivindicacions de les elits filipines, que van acabar decantant-se pel separatisme perquè no se’ls oferia un encaix dins Espanya. Una situació bastant similar es va donar a Cuba i ja sabem què va passar al 1898. Està clar que tampoc es pot obviar l’entrada en escena d’un nou i jove actor: els Estats Units, que amb descarades ànsies expansionistes, va destrossar l’exèrcit colonial espanyol amb una facilitat insultant. En el cas filipí, la flota dels EUA va enfonsar nou barcos de l’escaire del Pacífic en només set hores. Aquesta situació va deixar via lliure als nord-americans per envair Manila, cosa que els va proporcionar el control de la resta del territori. És interessant que, malgrat que les Filipines van quedar sota l’òrbita de Washington, va perdurar la idea que foragitant els espanyols s’havien desempallegat del colonitzador, tot i que fins a 1946 els designis del país asiàtic van ser regits, directament o indirectament, pels EUA. Segurament, això explica que a partir de llavors comencessin a adoptar l’anglès deixant de banda l’espanyol. Però no vol dir que es trenquessin tots els vincles. Els ordes religiosos es van mantenir operatius i el catolicisme va seguir com la gran religió del país i, a més, les empreses van continuar operant durant la primera dècada del segle XX gràcies a una de les poques clàusules favorables als interessos espanyols del Tractat de París, que reconeixia la pèrdua de control de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. A partir d’aquest moment entraven en joc altres països que marcarien la història que es va escriure a partir de 1898. Un nom principesc Tot i que Fernando de Magallanes va posar els peus a l’arxipèlag el 1521, aquestes illes del Pacífic no van ser batejades com les Filipines fins que, el 1542, va arribar l’explorador Ruy López de Villalobos. Ara bé, el nom escollit inicialment va ser illes Felipines –amb e– perquè va voler dedicar-les al príncep hereu de la corona espanyola, el futur Felip II. Entendre-hi + amb la història

El més llegit