‘Basuco’, la droga de la desesperança, per Mauricio Bernal

De tant en tant salta a Espanya alguna notícia relacionada amb el ‘basuco’. No passa amb freqüència. L’última vegada va ser a l’Hospitalet, on el dia 3 els Mossos d’Esquadra van desmantellar un punt de venda i consum en un magatzem ocupat del barri de Collblanc. L’article publicat en aquest diari descrivia la droga com «un derivat de la cocaïna de baix cost que és molt addictiu i que té un efecte curt però extremadament virulent», de manera que, tot i que és una definició precisa, també és escassa. Al cap i a la fi, si la cocaïna i l’èxtasi tenen per a elles el ‘penthouse’ de l’edifici, amb grans vistes sobre la ciutat, el ‘basuco’ s’arrossega pels soterranis, miserable i desesperat. Es diu que el ‘basuco’ és la droga dels pobres, però no té a veure amb els recursos: és la droga de la desesperança. Com que hi ha poques notícies sobre el ‘basuco’, el ciutadà mitjà no la coneix. El camell habitual ven coca, pastilles i heroïna, però és difícil que vengui ‘basuco’. Circula tan poc en comparació amb els seus parents que Energy Control, l’entitat que promou el consum responsable de les drogues, una font sempre fidedigna, admet que no té prou informació sobre el ‘basuco’ per fer-ne una valoració. És un fantasma, una droga fantasma. L’ombrívol relat que l’embolica s’ha construït a l’altre costat de l’oceà, a Llatinoamèrica, on el seu ús és més corrent. On és realment corrent. «El ‘basuco’ corromp, vostè sap el que és veure nois joves que li diuen: ‘doni’m ‘basuco’ i faci amb mi el que vulgui’ [...]. Per un ‘pitazo’ es venen tant joves com nenes. El que interessarà sempre és consumir i consumir [...]». «Pel carrer Séptima, a sota del carrer Décima, hi havia les residències de mala mort on s’arrendaven, per uns pesos, les habitacions humides i pudents per ‘bufar’ ‘basuco’ i descansar d’un dia de delicte. El Cartucho era una voràgine urbana que s’empassava per sempre els qui creuaven el llindar de la droga. Allà valia el mateix un ‘ñero’ amb una manta a l’espatlla que un executiu de corbata i americana». «I és que la importància de la pipa rau en la ‘teràpia’: es tracta del greix acumulat després de fumar basuco, que es redueix tant que es converteix en una substància molt més forta per a tot fumador. La ‘teràpia’ és de vegades la causant que la gent es baralli i es mati quan es roben una pipa o quan es perd». Aquestes cites formen part del treball d’un equip d’investigació de l’Alcaldia Major de Bogotà sobre el Cartucho, un laberint de carrers al centre de Bogotà que durant molts anys va funcionar com una espècie de república independent de la infàmia: allà, en condicions deplorables, vivien criminals, indigents, prostitutes i, sobretot, milers de recicladors que recorrien a peu la ciutat per vendre després el material als comerciants del lloc. Per entendre allò d’infàmia: al Cartucho se subcontractava la cura i manutenció dels segrestats. Per entendre-ho millor: hi havia dos professionals que es guanyaven la vida amb l’esquarterament de cadàvers. Aquest era el Cartucho i aquest era l’hàbitat del ‘basuco’. ¿Què és exactament el ‘basuco’? El ‘basuco’ s’elabora amb residus de cocaïna barrejats amb altres substàncies. Les substàncies poden variar. Segons la definició que proposa a la seva web Échele Cabeza, l’entitat homòloga d’Energy Control a Bogotà, «el ‘basuco’ és una substància psicoactiva composta principalment per l’extracció d’alcaloides de la fulla de coca que no arriben a ser processats fins convertir-se en clorhidrat de cocaïna, també conegut com a pasta base de cocaïna». Es pot barrejar amb una varietat de productes: cafeïna, manitol, bicarbonat de sodi, lidocaïnes, amfetamines, acetona, gasolina vermella i fins i tot insecticida. En alguns casos, explica Échele Cabeza, amb pols de maó o ciment blanc. Al Cartucho, com van explicar al seu dia antics habitants del lloc als investigadors municipals, amb la pols obtinguda de raspar els ossos dels morts. N’hi havia en abundància. La paraula ‘basuco’ s’obté de la unió de tres paraules: ‘basura’, ‘sucia’ i cocaïna, com recorda el periodista Juan Carlos Forero, que treballava en la secció local del diari ‘El Espectador’ en l’època d’esplendor, per dir-ho així, del Cartucho. «El ‘basuco’ ha sigut molt present en la vida dels habitants del carrer de Bogotà, que històricament es van anar concentrant en sectors com San Bernardo, Las Cruces, el Cartucho, El Bronx o Cinco Huecos, ‘olles’ de vici per a la venda i consum d’estupefaents a la venda al detall». El ‘basuco’, afegeix, va arribar a estar de moda entre les classes altes de Bogotà a mitjans dels anys 80, però ràpidament, de la denominació festiva de «cocaïna per fumar» va passar a ser coneguda com «la droga del diable». Els rics n’havien descobert les conseqüències a llarg termini. Els seus efectes sobre el sistema cardiovascular i el sistema nerviosos central són demolidors. El ‘basuco’ és tremendament addictiu i l’efecte d’una ‘bicha’ (papereta) és limitat, molt limitat: dura mentre es fuma. Per això els addictes es passen el dia fumant, una pipa rere l’altra. No té res de festiu. El ‘basuco’ és l’últim esglaó, el vici pel vici, la desesperació. Pura desesperança.

El més llegit