Que les relacions de Pablo Picasso amb les dones amb qui va compartir la seva vida –Fernande Olivier, Eva Gouel, Olga Khokhlova, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot i Jacqueline Roque– van ser, com a mínim, de dominació, per no dir directament de violència masclista, fa temps que va quedar clar a les obres dels seus biògrafs (o els de la maltractada Dora Maar i les suïcides Marie-Thérèse i Jacqueline) i en testimonis com els de Françoise Gilot (Vida con Picasso, 1964) i la seva neta Marina Picasso (Picasso, mi abuelo, 1991). Però en el nou context de revisió de les pràctiques d’abús en el món de l’art propiciat per MeToo, i de reconsideració de la història (també de la de l’art) atenent criteris de gènere, en la figura de Picasso el que un dia va fascinar com a hipermasculinitat avui esdevé un problema.