Dels braços incorruptes a la samarreta de Maradona | + Història

A l’acabar el partit li va demanar i l’estrella va acceptar. Steve Hodge es va emportar a casa un dels objectes més simbòlics de la història del futbol modern: la samarreta amb què Maradona va jugar els quarts de final del Mundial de Mèxic de 1986 contra la selecció anglesa. L’astre albiceleste va marcar dos gols antològics recordats per tots els amants d’aquell esport. El primer amb la mà, simulant rematar de cap (conegut com 'la mà de Déu'), i el segon després de creuar mig camp, driblant tots els adversaris que se li posaven al davant, i que es va batejar com el gol del segle. El resultat final va ser de 2 a 1. Una victòria que anava més enllà del terreny de joc per als argentins. Quatre anys abans, el Regne Unit els havia humiliat a la Guerra de les Malvines i al Mundial, davant de tot del món, el futbol tornava la glòria al país americà. Hodge va cedir la samarreta al Museu Nacional de Futbol que hi ha a Manchester i allà s’ha exposat fins ara, que s’ha tret a subhasta. La licitació ha superat totes les previsions i algú (no se sap qui) ha pagat 8,4 milions d’euros per quedar-se-la. Desconeixem quin destí li espera, però si s’exhibeix, segur que molta gent la voldrà veure. De la mateixa manera que cada dia riuades de gent de tot arreu visiten el Museu del Barça per contemplar els objectes que s’acumulen a les seves vitrines. I entre ells, els més fotografiats encara són els que va guanyar Leo Messi. Tot plegat no deixen de ser relíquies del nostre temps, objectes de culte que poden recordar el que passava a l’edat mitjana, quan les esglésies i les catedrals feien mans i mànigues per tenir coses de sants i màrtirs. Qualsevol element podia servir, des d’un fragment de vestit fins a parts de la seva anatomia (i millor el cos sencer). Quant més important era el sant, més feligresos volien visitar el temple. Aquells pelegrins eren una sucosa font d’ingressos i es feia el que convingués per aconseguir-ne cada vegada més. Al segle IX, per exemple, el diaca Deusdona es guanyava la vida exportant restes de les catacumbes romanes fora d’Itàlia. Quan més creixia la demanda, més augmentava l’oferta i ja no es limitava a restes vinculades a Crist i els apòstols, sinó que també es venien restes de bisbes i altres persones d’església. Era un sector tan important que posseir unes relíquies podia ser motiu de disputes ferotges. Una de les més conegudes és la protagonitzada per les localitats franceses de Poitiers i Tours, que van entrar en litigi per intentar quedar-se les despulles de Sant Martí. L’home havia mort el 8 de novembre del 397 després d’una vida consagrada a la fe de Crist a Candes. Es diu que un grup d’homes de Tours va robar el cadàver traient-lo per la finestra de la cambra on es vetllava el fèretre, el van carregar a una barcassa i navegant pel Loira el van dur a la seva ciutat, on va ser enterrat el dia 11. I allà segueix, ara protegit amb una immensa basílica. Tampoc cal anar tan lluny per trobar aquesta mena d’històries. A Tarragona, seu de l’arquebisbat, també es va remoure cel i terra per aconseguir una relíquia que estigués a l’alçada de la seva importància jeràrquica. L’oportunitat va arribar a principis del segle XIV, quan a Antioquia (llavors part del regne d’Armènia) es va localitzar el braç incorrupte de Santa Tecla. Dos segles abans, el 1117, Ramon Berenguer III i l’arquebisbe Oleguer l’havien proclamat patrona de la ciutat per agrair-li que hagués escoltat les seves pregàries durant les batalles contra els musulmans en la conquesta del camp tarragoní. Des de llavors hi va haver molta devoció per la santa i, evidentment, no es podia deixar escapar l’ocasió de tenir una part el seu cos. No van escatimar esforços i el rei Jaume II va enviar una comitiva de mercaders de la Corona d’Aragó per negociar amb el rei d’Armènia per comprar el braç. Els documents de les gestions es conserven a l’Arxiu Diocesà i se sap que l’operació va costar l’equivalent a un tron d’or, 200 cavalls andalusins i 400 formatges mallorquins. No sabem si al canvi actual arribaria als 8,4 milions d’euros, però per l’època allò també era autèntica fortuna. Somni premonitori Una de les maneres de localitzar relíquies era gràcies a una aparició divina o un somni premonitori, que donava pistes d’on era el cos d’algun cristià sotmès a martiri. Recuperades les restes, s’exposaven a un temple i començaven a fer miracles, cosa que atreia als fidels dels voltants. D’aquest mètode de trobar noves relíquies se n’hi deia ‘inventio’. Entendre-hi + amb la història

El més llegit