Introduir contrasenya | + Història

L’Espanya política està immersa en una polèmica d’arrels profundes que és difícil saber fins on arribarà i si tindrà conseqüències a llarg termini, més enllà de les pàgines dels diaris i els minuts en els informatius i les tertúlies. Evidentment ens referim al cas Pegasus, que va començar amb el ‘Catalangate’ i ara també esquitxa membres del Govern espanyol i fins i tot el president Sánchez. El mecanisme de funcionament del programa espia és senzill. Només fa falta que l’usuari cliqui l’enllaç d’un missatge esquer que, malgrat semblar innocent, és enviat per qui té la llicència d’ús de Pegasus. Qui i per què ho ha fet són dues de les preguntes que encara esperen resposta. Mentrestant alguns es posaven les mans al cap al saber que gent amb tanta responsabilitat ha caigut en trampes tan bàsiques. Però, siguem sincers, a la majoria de nosaltres ens passaria el mateix. No tenim cap cura de la seguretat electrònica. Ni del més bàsic, com les contrasenyes. Encara ara algunes de les més utilitzades són ‘12345’ i ‘qwerty’. El 2005, l’expert en seguretat informàtica Mark Burnett va escriure el llibre ‘Perfect passwords’ per ajudar els usuaris a crear contrasenyes robustes però fàcils de recordar, perquè un dels problemes és que les oblidem si són molt complicades. Burnett va inspirar la companyia Intel, que va proposar celebrar el Dia Mundial de la Contrasenya el primer dijous de maig. Si bé és veritat que amb l’ús de tecnologia digital ara tenen molta importància, en realitat les paraules clau ja surten en les històries més antigues. Per exemple, en la mitologia grega. S’explica que a la ciutat de Tebes hi havia un rei anomenat Laios, que va ser expulsat per uns conspiradors. Per salvar la vida, va buscar refugi a la cort de Pèlops. Pel que sembla aquest tenia un fill irresistiblement atractiu i Laios se’n va enamorar de tal manera que no va tenir cap idea millor per raptar-lo per emportar-se’l. El pare del noi no s’ho va prendre massa bé i va maleir el seu hoste-segrestador. A més, per si no fos prou drama, Crísip es va suïcidar avergonyit. Finalment Laios va recuperar el tron de Tebes i es va casar amb Jocasta. La parella va tenir un fill i quan el rei va visitar l’oracle de Delfos per saber quin futur tindria el nen, li va advertir que algun dia aquest fill el mataria i, a més, es casaria amb la mare. Tal com hauran deduït els lectors més sagaços, el noi en qüestió era Èdip (el del complex, sí). Amb aquest panorama per davant, Laios va decidir abandonar la criatura al bosc però va ser trobat per un pastor, que el va salvar d’una mort segura. Des de l’Olimp, la deessa Hera seguia els periples de Laios amb atenció i com més feia, més s’enfadava. Es va enutjar tant que va decidir castigar-lo enviant-li l’Esfinx. Era un ésser monstruós amb cara i pit de dona, ales de rapaç i urpes i cua de lleó. La missió que li va encomanar Hera no podia ser més fàcil, devorar tothom que volgués entrar a Tebes. Només es podien salvar els qui sabien la resposta a dos enigmes: «¿Quin és l’ésser que camina amb dos, tres i quatre potes i que, contràriament a la llei general, és més feble com més potes té?» i «Són dues germanes, una de les quals engendra l’altra, que al seu torn, és engendrada per la primera». Es veu que l’Esfinx no tenia l’opció «recuperar contrasenya» i els tebans anaven caient com mosques perquè cap sabia resoldre les endevinalles... fins que va arribar Èdip. Al voltant d’aquest punt hi ha diverses versions però la més habitual diu que pels camins del voltant de Tebes, Èdip havia topat amb Laios i, després de discutir-s’hi per qui tenia dret a passar primer, el noi va matar el rei sense saber que estava assassinant el seu pare. Malgrat el regicidi, a l’alliberar Tebes de l’Esfinx (suposem que va fer allò de compartir la contrasenya, tot i que diuen que no s’ha de fer mai), els habitants li van oferir el tron i la viuda. O sigui, la seva mare. Al final es va descobrir l’incest, ella es va penjar, ell es va arrencar els ulls i Freud es va inventar el principi d’Èdip que tant agrada als psicoanalistes i Woody Allen. Mitologies Els personatges fantàstics, barreja d’humans i animals són habituals en les mitologies, tot i que amb particularitats. Per exemple, l’esfinx grec és diferent de l’egipci. En aquest cas era un cos de lleó amb cap d’home i representava el faraó. Per cert, la resposta als enigmes tebans eren l’home i el dia i la nit. Per si alguna vegada us hi trobeu. Entendre-hi + amb la història

El més llegit