Així es va obrir la Via Laietana de Barcelona | + Història

Aquest dimecres se celebra la quarta taula rodona del cicle ‘La Barcelona incòmoda’, i el tema no podia ser més escaient: la Via Laietana. Si ja normalment aquest carrer és motiu de debat ciutadà, des que s’ha iniciat el procés de reforma que ha de durar més d’un any, encara hi ha més controvèrsia sobre quin ha de ser el seu futur. Això no ho podem respondre, però resseguint els seus orígens sí que podem donar pistes per entendre per què desperta tantes passions en l’esfera pública. La història sempre ajuda a encaminar el futur. Vista des de la plaça d’Urquinaona, la Via Laietana pot semblar un llarguíssim tobogan que llisca cap al mar, però quan és observada en un mapa, revela la seva veritable essència. És una ganivetada fonda a l’ànima de la ciutat vella, aquell atapeït entramat de carrers que havien crescut a redós de les muralles. La seva construcció hi va suposar un tall profund i la cicatriu encara supura. La seva execució ja estava prevista al Pla Cerdà del 1859, però els grans inversors van preferir fer diners aprofitant l’immens espai que hi havia a l’Eixample per edificar-hi sense parar; va ser amb el pas de les dècades que la idea de materialitzar aquest projecte va anar agafant força. En un moment en què encara no se somiava poder volar i els ferrocarrils eren a les beceroles, el transport marítim era el principal sistema per comerciar i viatjar. Cerdà això ja ho havia tingut en compte i per això havia proposat el que anomenava Via A, que no era altra cosa que la prolongació del carrer de Pau Claris fins al port. És a dir, fer una línia directa entre la Barcelona burgesa que regnava a la quadrícula ‘eixamplina’ i el principal mitjà de comunicació. Per fer-ho realitat, el 1899 l’arquitecte Àngel Baixeras va posar fil a l’agulla amb el Pla de Reforma Interior, però l'ajuntament anava fluix d'armilla i va encarregar la gestió de l’operació al Banco Hispano Colonial, que valent-se de la llei d’expropiacions forçoses vigent aleshores va començar una gran operació immobiliària per la qual va obtenir sucoses comissions. El traçat de la Via Laietana va suposar la desaparició de 74 carrers i la destrucció de 270 edificis en els quals hi havia 2.200 vivendes, que eren la llar de 10.000 persones, quasi totes de classe treballadora que vivien de lloguer i que es van quedar sense res. L’argument de la classe dirigent era que calia esponjar els barris antics, on hi havia massa densitat de població. Els prohoms barcelonins somiaven en els bulevards que Haussmann havia dissenyat a París al voltant de l’Arc de Triomf. Però no només era una qüestió de salubritat, sinó també de control. En aquells carrers estrets era on solien començar els conflictes obrers i polítics. Construir-hi una gran avinguda havia d'ajudar a moure més eficaçment les forces de l’ordre per reprimir-los. La Via Laietana, que es va anar construint per fases entre el 1907 i el 1913, es convertí en el centre neuràlgic dels negocis de la burgesia, tal i com demostra el fet que s'hi van instal·lar grans entitats de l’època com Foment del Treball, la Caixa de Pensions, la Banca Jover, el Banc d’Espanya i personalitats destacables hi van fixar la seva residència. El cas més rellevant és el del líder del catalanisme conservador, Francesc Cambó, que es va fer un àtic a la cantonada amb el carrer del Pare Gallifa. El resultat final va ser un traçat de 900 metres de llarg i 80 d’amplada que, en paraules de l’historiador Francesc Xavier Hernàndez, van convertir la Via Laietana en un decorat que amagava les misèries del barri antic que existien darrere dels grans edificis. Perquè, efectivament, molts dels que van ser foragitats de casa seva van anar a raure a les zones pròximes i en conseqüència encara va augmentar més la densitat demogràfica. Això els que van tenir més sort, perquè d’altres van acabar als barris de barraques de la platja. Això sí, la Barcelona burgesa va tenir la seva avinguda per als negocis, per emmirallar-se en les grans metròpolis europees i americanes que eren paradigma del progrés fa 90 anys. Ara que la modernitat ha canviat de barri, toca recosir la cicatriu laietana. Trasllat pedra a pedra A part del cost humà, construir la Via Laietana també va suposar la destrucció de patrimoni arquitectònic, amb l'enderrocament de palaus i convents medievals. Només es van salvar alguns edificis que van ser traslladats, pedra a pedra, a altres indrets de la ciutat, com la Casa Padellàs, que ara és el Museu d’Història de Barcelona i està situat a la plaça del Rei. Entendre-hi + amb la història

El més llegit