L’Elisi, l’aristocràtica mansió del president de la República | + Història

Aquest diumenge, la ciutadania francesa està cridada a les urnes per decidir si vol que Emmanuel Macron continuï com a president de la República o, en canvi, prefereix que el substitueixi Marine Le Pen. Com altres vegades que l’extrema dreta ha arribat a la segona volta de les presidencials, a terres gal·les hi ha hagut un enorme enrenou, però per més escarafalls que es facin, és evident que un percentatge important de l’electorat té simpaties per la política reaccionària de la líder del que ara s’anomena Reagrupament Nacional, que no deixa de ser una modernització del Front Nacional, formació que va impulsar el seu pare, Jean-Marie Le Pen. Guanyi qui guanyi, en les cròniques periodístiques segur que es farà referència a l’Elisi, la residència oficial de la presidència de la República. Ara que fa tres segles que aquest emblemàtic edifici es va acabar de construir, és un bon moment per passejar pels passadissos de la seva història. Inicialment, era la casa del comte d’Évreux, que el 1718 va encarregar a l’arquitecte Armand Claude Mollet el que en francès es coneix com un ‘hôtel particulier’, és a dir, una espècie de mansió urbana, habitual entre l’aristocràcia dels segles XVII i XVIII. La idea era tenir una residència familiar que servís per fer ostentació de la riquesa i l’estatus del seu propietari. I això havia de quedar clar des de la porta d’entrada. Si els nostres lectors fan memòria, recordaran que en les imatges de les recepcions oficials de Macron, els convidats arriben a una esplanada on són saludats per ‘monsieur le president’ i entren pel vestíbul principal, que està flanquejat per dues ales que originàriament tenien les funcions d’estable i cuina. A més, aquests laterals serveixen per tancar el pati-jardí, que arriba fins al carrer. L’objectiu de Mollet i dels arquitectes d’‘hôtels particuliers’ similars a aquest era que l’entrada de l’edifici quedés lluny de la via pública, és a dir, separada del populatxo, el soroll i la pudor d’un carrer insalubre on la neteja brillava per la seva absència. Ara aquestes estances s’han reconvertit en despatxos per als assistents de la presidència. Com que el comte d’Évreux va morir sense descendència, la mansió va anar canviant de mans fins que el 1753 va ser comprada per la marquesa de Pompadour. Però ella no s’estava gaire a casa. Passava molt més temps a Versalles, perquè era l’amant preferida de Lluís XV. A qui, per cert, va llegar l’immoble quan va morir. Llavors el rei el va convertir en guardamobles de la Corona fins que el 1787 el va vendre a la seva cosina, la duquessa de Borbó. Va ser llavors quan es va començar a conèixer com l’Elisi, per la proximitat amb els Camps Elisis, que són al costat. L’aristòcrata va poder disfrutar poc temps de la seva nova casa perquè dos anys després va esclatar la revolució francesa i l’edifici va passar a mans de les noves autoritats. A partir d’aquest moment va tenir diferents funcions. Durant un temps va servir de dipòsit de mobles i pertinences dels exiliats i presos i després també va ser el lloc on s’imprimia el diari oficial. Amb l’arribada de Napoleó al poder, el palau va ser comprat pel marit de la seva germana, Joachim Murat. Quan va ser coronat rei de Nàpols pel seu cunyat, va donar totes les propietats que tenia a França a l’emperador i així l’Elisi es va convertir en la residència oficial de Bonaparte sempre que era a París i no estava intentant conquistar Europa. Al ser deposat, es va destinar als mandataris estrangers que viatjaven a París durant les visites oficials. A mitjans del segle XIX el va ocupar un altre Bonaparte, Lluís Napoleó, però li devia semblar poca cosa perquè a l’autoproclamar-se emperador es va traslladar al palau de les Tulleries. Finalment va ser recuperat com a residència oficial el 1874 pel president Mac Mahon, però qui el va dotar del simbolisme actual va ser el general Charles de Gaulle a partir de 1958. Des d’aleshores, els seus successors han preservat la idea de ‘grandeur’ que continua caracteritzant la política francesa, tot i que el país estigui en hores baixes. Un Miró al saló Pompadour Cada president tria les obres d’art del Patrimoni Nacional que considera més adequades per decorar les estances. Macron va escollir l’obra del català Joan Miró ‘Dona davant el mirall’ per al saló Pompadour. Això va generar polèmica entre els partidaris d’un art més conservador perquè ho trobaven fora de lloc i segurament també perquè l’autor no era francès.

El més llegit