Jorge Trias, més que un advocat

Vaig conèixer Jorge Trias Sagnier en el primer curs de Dret (1966-67), quan catedràtics com Ángel Latorre, Manuel Jiménez de Parga i Font i Rius feien ús de la llibertat de càtedra i el món universitari es rebel·lava contra una dictadura que periclitava. El Jorge venia d’una de les famílies catalanes més lligades al règim (el seu pare Carlos Trias Bertrán representava el carlisme institucional) i, tot i que no insensible al clima polític, el seu interès se centrava més en el món cultural, en el qual dos dels seus germans (Eugenio i Carlos) han destacat en el món de la cultura castellana a Catalunya. La nostra relació mai va ser estreta, però en el transcurs del temps vam intercanviar converses i alguns dinars en què analitzàvem l’evolució d’Espanya i Catalunya. Les nostres anàlisis eren diferents, però sempre vaig admirar la seva qualitat d’home radicalment lliure, la seva gran inquietud cultural i la seva voluntat de projectar-se com un conservador sense prejudicis. Recordo que encara en plena dictadura, però quan ja havia sigut designat successor, Joan Carles va visitar Josep Pla a la seva casa de Llofriu. La visita la va enginyar Trias, gràcies a la seva amistat amb el diplomàtic José Joaquín Puig de la Bellacasa, llavors secretari del príncep. Va ser un gest cap al món, llavors no triomfant, del catalanisme. Més tard, junt amb el constructor Josep Maria Figueras, va voler ressuscitar la Lliga, el tradicional partit conservador català, en les primeres eleccions de 1977. Aquell intent va fracassar perquè Catalunya es va abocar a l’esquerra (el PSC i el PSUC van ser els més votats) i Figueras era més un empresari individual que un polític amb voluntat de pacte. Després es va traslladar a Madrid, on va anar advocat en algunes causes cèlebres (el cas de Violeta Friedman contra Léon Degrelle, membre de les SS) i on va muntar un pròsper bufet amb una bona clientela, entre ells diversos empresaris del ‘lobby’ jueu madrileny. I va ser col·laborador i conseller de l’‘Abc’, per la seva amistat amb Guillermo Luca de Tena. Però la política era el seu fosc objecte del desig i Aznar el va temptar perquè, junt amb Josep Maria Trias de Bes, que venia de la CDC de Miquel Roca, encapçalés la llista del PP per Barcelona en les legislatives de 1996, les de la seva primera victòria electoral. No obstant, el PP d’Aznar era un món bastant tancat i personalista per a algú més inquiet que addicte a la disciplina. El fet és que no va repetir en les eleccions del 2000, les de la majoria absoluta. Va continuar la seva vida professional a Madrid i va ser tresorer del Col·legi d’Advocats. I en la vida social –en la qual sempre va saber triomfar i relacionar-se– va establir una forta amistat amb Luis Barcenas, el tresorer del PP, que era, com ell, un gran aficionat a la muntanya. Per això quan Bárcenas va ser inculpat pel finançament il·legal del PP i abandonat pel partit, va recórrer a Trias perquè l’aconsellés, intentés mediar amb la Moncloa i exposés la situació, de manera directa, al jutge Antonio Pedreira, també amic de Trias, que va ser el primer instructor del cas. Jo no era íntim de Trias, però del que em va explicar i del que escriu en el seu imprescindible llibre ‘El baile de la corrupción’, crec que va transmetre a Rajoy com de delicat era l’assumpte. Ell creia que penalment el cas no tindria gaire recorregut, però que l’escàndol era majúscul i calia aclarir les coses en previsió de mals pitjors, que, de fet, ja s’han produït. Després, quan va constatar que el PP continuaria negant la realitat, va decidir que havia de donar a conèixer, a través d’‘El País’, la famosa comptabilitat B del PP. No s’havia d’ocultar un cas greu i persistent de finançament il·legal del partit governant. Trias, potser més escriptor i intel·lectual que polític professional, no coneixia la llei de ferro dels partits espanyols en què la cúpula és totpoderosa. Alfonso Guerra va verbalitzar allò de «qui es mou no surt a la foto». I el PP d’Aznar i Rajoy –a part dels seus possibles mèrits com a presidents– ha sigut encara més guerrista que el mateix Guerra. Per això Trias va haver de tancar el seu despatx de Madrid, on els clients van anar desapareixent, i tornar al seu refugi de Barcelona, molt pròxim al Círculo Ecuestre. L’última vegada que el vaig veure encara creia que la dreta es podia regenerar. Ha mort als 75 anys d’una posterior complicació respiratòria a una covid que ja havia superat. La política exigeix respectar la llei de ferro dels partits: no tancar files és alta traïció i ha de ser castigada. Perquè serveixi d’exemple.

Jorge Trias, més que un advocat

L’exdiputat del PP va tenir un paper rellevant perquè Espanya conegués l’escàndol del finançament il·legal del partit

El més llegit