«Aracil, el vull al meu costat, així que ja pot fer les maletes.» El doctor Emili Giralt havia guanyat la càtedra d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i havia posat l’ull en aquell espavilat estudiant que li havia donat un cop de mà en l’organització del I Congrés d’Història del País Valencià l’abril de 1971. Tot un èxit acadèmic i polític. Llavors, la presència de professors catalans, que buscaven la promoció a la Universitat de València, va revelar un fort sentiment valencianista amb un marc referencial d’estudi propi –i, per a alguns, polític– vinculat a la idea dels Països Catalans, pregonada per Joan Fuster. Els valencians havien deixat de mirar a Madrid per reflectir-se en Barcelona.Rafael Aracil Martí va néixer a Alcoi el 1940. D’una família d’industrials del sector tèxtil que havia anat a menys, amb una salut precària que el va portar a un sanatori per a tuberculosos a prop de Madrid, el jove llicenciat en Filosofia i Lletres i la seva companya de vida, Mila García Bonafé (professora de gimnàstica i futura catedràtica de l’INEF), van aprofitar l’oportunitat que els oferia el deixeble de Jaume Vicens i Vives i van agafar un tren sense bitllet de tornada. La millor decisió de la seva vida. Catalunya els ho donarà tot i ells ho tornaran amb escreix sense renunciar al deix valencià.