Les esportistes republicanes | + Història

Aquest dijous fa 91 anys que els carrers d’aquest país eren una festa. Milers de persones van sortir a celebrar el que portaven anys esperant: el final de la monarquia i la proclamació de la Segona República. El 14 d’abril de 1931 ha passat a la història com la data clau perquè va ser el moment que a Espanya es van intentar canviar les coses. Dos dies abans, el 12, hi va haver eleccions municipals i les candidatures republicanes van arrasar a les principals ciutats. Va ser l’estocada per acabar amb el regnat d’Alfons XIII, que ja havia perdut tot el crèdit polític a l’haver recolzat la dictadura de Primo de Rivera, que va durar de 1923 a 1930. El règim militar no va resoldre els problemes del país i els grans partits van girar l’esquena a la Corona. El Monarca no va tenir més remei que anar-se’n a l’exili sense que ningú mogués un dit per defensar-lo. Aquest dia d’abril va ser una festa perquè una part important de la societat el va viure amb eufòria. Es veia com una oportunitat única per construir un nou país basat en els valors republicans; perquè no es tractava només de voler viure sense rei. Ser republicà era sinònim de defensar la justícia social, l’escolarització, la cultura i les llibertats democràtiques. No és estrany, doncs, que les dones d’idees més avançades entenguessin que aquest era el seu moment. Va ser llavors quan van aconseguir el dret de vot (abans que a països com França, per exemple) i es va regular el divorci. Ara bé, no s’ha de caure en l’error de pensar que això va passar per generació espontània. Feia molt temps que les dones s’organitzaven i lluitaven en tots els àmbits de la vida. Ara que tothom es fixa en l’esport femení, que està vivint el moment més dolç de la història, val la pena recordar una organització vital per entendre el feminisme de fa cent anys: el Club Femení i d’Esports de Barcelona (CFEB). Fundat el 1928 amb el lema ‘Feminitat, esport i cultura’, estava gestionat i format exclusivament per dones, amb l’objectiu d’oferir una entitat en què tant es pogués practicar activitat física com formar-se culturalment. Per això hi havia una ‘i’ entre Femení i Esports. El seu logotip era l’escultura grega de la Victòria de Samotràcia que es conserva al Museu del Louvre de París, perquè per elles simbolitzava la bellesa, la perdurabilitat i el triomf. Si ara aconseguir que l’esport femení tingui visibilitat i reconeixement és un repte de dimensions colossals, no fa falta dir que en aquesta època encara era més complicat. De fet, per a la moral més retrògrada era considerat una indecència que les dones s’atrevissin a portar pantalons curts i samarreta per exercitar-se. Però el CFEB encarnava els nous aires de modernitat cosmopolita que llavors bufaven a la capital catalana. Bona prova d’això és que en només un any va superar el miler de sòcies i va poder crear seccions de natació, gimnàstica, atletisme, tennis, esgrima, patinatge, hoquei, bàsquet... A més, paral·lelament, organitzava activitats culturals variades, que anaven des dels recitals de poesia fins als concerts de música. Era un club transversal, on hi havia dones de diferent procedència i nivell, com l’escriptora Anna Murià i l’esportista Anna Maria Martínez Sagi, campiona d’Espanya de javelina i la primera dona directiva del FC Barcelona (i de tot el futbol estatal) durant la presidència de Josep Sunyol el 1934. És fàcil imaginar l’emoció que van sentir aquestes dones quan fa 91 anys es va proclamar la Segona República. Era l’hora de la veritat, de mostrar el compromís amb el nou règim i també amb les institucions catalanes, que sempre van recolzar durant els anys republicans. Però l’aixecament feixista encapçalat per Franco va acabar amb tot. Aquest grup de dones sabia que si els rebels aconseguien el poder perdrien els drets i les llibertats que s’havien guanyat a pols. I és el que va passar. A partir de 1939 van començar 40 anys de submissió i repressió, dels quals encara s’arrosseguen les conseqüències. Olimpíada popular El CFEB va ser una entitat compromesa amb l’antifeixisme. El 1936 va col·laborar amb l’organització de l’Olimpíada Popular, que s’havia de celebrar a Barcelona per protestar contra els Jocs Olímpics de Berlín, que Hitler va aprofitar per promocionar el nazisme a tot el món. Desgraciadament, a l’esclatar la Guerra Civil l’Olimpíada Popular no va arribar a començar. Entendre-hi + amb la història

El més llegit