«La conciliació no existeix»

Mare de dos fills, la periodista Diana Oliver(Madrid, 1981) dedica la seva vida professional a col·locar la maternitat i la criança al lloc que li correspon, un lloc prioritari en la societat. L’autora acaba de publicar ‘Maternidades precarias’ (Arpa), un lúcid i documentat assaig en el qual analitza com tenir fills s’ha convertit en un privilegi per culpa d’un sistema que arracona i menysprea les cures. Hem passat d’una època en què es tenien fills poc menys que per obligació a una altra en què no ens podem permetre ser mares. ¿On és la llibertat? Això és el que em pregunto, si de debò som lliures per tenir fills o si ho som menys que mai. La maternitat ja no és un destí. Aparentment, ja no s’espera de tu que et casis i tinguis fills. Tot i que socialment sí que queden escletxes, perquè si arribes als 30 anys i no tens una parella i un nadó salten les alarmes. Però, com et deia, no sé si som lliures. En el sistema actual, no es donen les condicions per tenir descendència. No tenim aquest dret, no està cobert i protegit. Només quan et converteixes en mare t’adones i penses que tot és molt més difícil del que pensaves. Segons l’INE, el 90% de les dones entre 30 i 34 anys assegura que no té fills per raons econòmiques. Les teves circumstàncies econòmiques marquen profundament les teves decisions vitals. Tindràs fills o no en funció de la teva butxaca, que hi té un pes molt fort. Et converteixes en mare sense ser conscient del que comporta. Enaltim i mitifiquem la maternitat, però ni socialment ni institucionalment se li dona el valor que té. Ni tan sols nosaltres mateixes l’hi atorguem. ¿Per què volem ser mares? Les dades diuen que, efectivament, la majoria de dones volen tenir fills. ¿Per què? No ho sé. No sé si hi ha un factor irracional o biològic. S’ha venut la idea que pots retardar la maternitat tot el que vulguis perquè hi ha molts desitjos que competeixen amb el de tenir fills: treballar, viatjar... Però, d’altra banda, si t’incorpores a la feina 16 setmanes després de parir, l’única opció que tens és externalitzar les cures. ¿Podràs cuidar com vols? ¿Tindràs un sistema que et recolzi? No. La maternitat tardana t’explota a la cara: per criar un fill és millor ser jove i tenir energia física. Se’ns ha venut com un avanç i en certa manera ho és. Lluitar contra la biologia i decidir quan és el teu millor moment. Però ¿el teu cos de més de 40 anys està preparat? Els tractaments de fertilitat són una trampa mortal perquè hi has d’invertir uns diners exagerats. ¿Qui s’ho pot permetre? Les clíniques de fertilitat s’estan fent milionàries. Tenen un gran negoci amb nosaltres. I els ho estem comprant. «Moltes vegades em pregunto si ens equivoquem al tenir fills. No per ells, sinó per nosaltres. Pel que podem oferir-los». Que dur això que escriu al seu llibre. El problema no és la maternitat, sinó que la maternitat no encaixa en el sistema tal com està configurat. No m’estranya que hi hagi mares penedides. Estimem molt els nostres fills (i també ens fan enfadar, compte), però el problema no són ells. Ells no han empitjorat la nostra vida. L’obstacle és que no podem encaixar la criança en el sistema. Està tot muntat de tal manera que els fills i filles és l’últim que importa. Tu te n’has de cuidar, però la teva família és lluny, no tens xarxa de recolzament, no saps si mantindràs la feina, et guanya la incertesa... A les 24 hores de parir el seu segon fill, es va posar a treballar. Sí, una espina que tinc clavada. Amb la meva primera filla vaig sentir una soledat devastadora que em va desbordar. D’una banda, em sentia privilegiada per estar amb ells, alletar-los i no deixar-los en una escola bressol. Però ha sigut l’experiència més ‘hardcore’ de la meva vida. Un capítol vital que físicament i psicològicament m’ha vençut. ¿I la conciliació? La conciliació és impossible. No existeix. Són les àvies i avis, les escoles infantils, les mares de dia i l’amiga que et salva per recollir els fills de l’escola perquè no hi arribes. No pots fer dues coses alhora. El problema és que ens venen que sí que es pot i això només genera més ansietat i estrès. Als anys 70 el feminisme va fer una tasca molt valuosa i la dona no va quedar relegada a la llar. Però se’ns ha quedat penjat el tema de les cures. Només hi ha fum i fantasies. Fa falta un canvi radical, no pedaços. ¿Quantes vegades es posen malalts els nens? ¿Quants pares no veuen més opció que donar-li Apiretal si té febre i portar-lo a l’escola? La resposta de molts serà «no haguessis tingut fills». Suposo que per ells la maternitat no té valor i és un tema de segona categoria. S’han de visibilitzar totes aquestes dificultats per revaloritzar-la. Hem de veure i recuperar la part joiosa de la maternitat. Estem cuidant persones, ajudant-les a créixer i educant-les. Les cures i les persones són un valor, no només l’econòmic. Segons les dades que inclou al llibre, una de cada cinc dones al món pateix algun desordre psicològic durant l’embaràs i el primer any després del part. ¿Com anem les mares de salut mental? Quan dones a llum hi ha seguiment sanitari del nadó, però no de la mare. El sistema de salut no ens recolza. Moltes de nosaltres sentim que hem d’estar bé i ser fortes. Sembla que no pots mostrar debilitat. Club d’Educació i Criança

«La conciliació no existeix»

La periodista Diana Oliver analitza en ‘Maternidades precarias’ com tenir fills s’ha convertit en un privilegi perquè la societat arracona les cures

El més llegit