Gitanos, guerrers d’Europa | + Història

Diu el tòpic que la història l’escriuen els vencedors. I potser és una frase molt gastada, però no per això deixa de ser menys certa. Qui guanya imposa el seu relat perquè té els mitjans per fer-ho. Per això coneixem la vida i miracles de totes les famílies reials europees des de temps immemorials, però no sabríem explicar com era la vida dels nostres rebesavis. De fet, és gairebé segur que no sapiguem ni com es deien. I ja no parlem de les rebesàvies, perquè d’aquestes encara en coneixem menys coses. Les dones han sigut sistemàticament desterrades de la història. És un dels col·lectius més discriminats en la investigació històrica, però no l’únic. Un dels casos més flagrants és el del poble gitano. Deixar algú sense passat és el primer pas per fer-lo desaparèixer, perquè sense aprofundir en les arrels d’un grup humà, difícilment es podrà entendre com són els seus membres i molt menys respectar-los. Per tant hi ha carta blanca perquè siguin discriminats, perseguits, criminalitzats i aniquilats. En aquest espai en altres ocasions ja hem demostrat que el poble gitano té molta història. Si la podem explicar és gràcies al treball d’historiadors com Sarah Carmona, que fa anys que es dedica a aquest tema. Llegir els seus textos és submergir-se en uns episodis i fets desconeguts per a la majoria de nosaltres, perquè no apareixen als llibres d’història generalista. La comunitat científica coincideix a situar l’origen dels Rrom al subcontinent indi. Aquí van ser forçats a formar part de les tropes dels gaznèvides, una dinastia que estenia el seu control fins a l’Àsia central i que obligava els seus presoners a combatre com soldats esclaus. Els principals enemics dels gaznèvides eren els seljúcides, una dinastia sunnita veïna. Les dues estirps vivien en un conflicte constant per controlar la zona que s’estenia des de l’Índia fins a Turquia. El moment culminant d’aquesta rivalitat va arribar el 1044. Durant tres dies de maig es van enfrontar en la batalla de Dandanaqan. Malgrat ser inferiors en nombre, els seljúcides van aconseguir la victòria i, a més, van perseguir els derrotats, que s’escapaven cap a l’oest. Això va provocar molts desplaçaments migratoris. Entre aquests el dels Rroms, que van arribar a les terres limítrofes de l’Imperi bizantí. És a dir, on ara al mapa situaríem l’Azerbaidjan i Armènia. En aquesta època les fronteres eren difuses i els exèrcits es feien i desfeien contractant tropes mercenàries. Carmona apunta la possibilitat que els bizantins incorporessin a les seves files els combatents que fugien de terres índies perquè defensessin els seus dominis a Armènia davant la pressió seljúcida. El problema és que d’aquesta època hi ha molt poques fonts primàries, i per tant aquestes hipòtesis no es poden mantenir de manera irrefutable. Tot i així, hi ha pocs dubtes que hi va ser, entre els segles XI i XII, quan es va començar a perfilar la identitat gitana fruit d’una barreja de creences i tradicions, que anaven des del cristianisme fins a l’hinduisme, acumulades al llarg del seu periple. A més, tenien una organització social particular basada en clans, i els que no es dedicaven a fer la guerra practicaven el nomadisme comercial. I tot això amb una base cultural i lingüística procedent de l’Índia. A partir d’aquest moment es van dispersar, en part ja empesos pel rebuig que generaven pel fet de tenir uns costums propis. Ara bé, a l’hora de servir de mercenaris, els que els contractaven no tenien tantes manies. Cap al 1500, Venècia, que llavors era una república independent i una de les principals potències del Mediterrani Occidental, es va valer dels seus serveis per defensar les possessions que tenia a la zona del Peloponès (actualment Grècia). Això significa que durant l’edat mitjana els gitanos van començar a ser presents a tot el Vell Continent. Com i quan van arribar a cada país són qüestions que encara no estan ben resoltes, precisament perquè ningú s’ha preocupat seriosament de respondre-les. El menyspreu té molta força i continua alimentant clixés basats més en llegendes que en realitats històriques. Poble Gitano de Gràcia Amb motiu de la commemoració del 8 d’abril, a la Vila de Gràcia se celebren una sèrie d’actes a la plaça que fins ara es deia del Poble Romaní i que s’ha rebatejat com la plaça del Poble Gitano. No es tracta només d’un canvi de nom, sinó de visibilitzar un terme sovint estigmatitzat. La modificació ha sigut promoguda per l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia.

El més llegit