Avui igual que ahir, catedràtics refugiats | + Història

Les imatges que aquests dies ens arriben de ciutats ucraïneses com Butxa ens mostren una de les cares més crues, doloroses i terribles de qualsevol guerra. Anestesiats per un món audiovisual on es mostren els conflictes com una ficció carregada d’explosions i efectes especials, el periodisme ens fa tocar de peus a terra per recordar-nos que, a la vida real, les víctimes són de carn i ossos i moren pel caprici i la maldat de qui va armat. Aquests actes criminals ens deixen sense paraules i ens ajuden a entendre per què més de quatre milions de persones han abandonat el seu país. Refugiats de tota classe i condició que es busquen la vida on poden i com poden. Els més afortunats podran continuar amb la seva tasca professional, com alguns docents universitaris acollits pels centres del nostre país. És una situació que recorda moltíssim el que es va viure aquí el 1939. Quan, l’abril de fa 83 anys, Franco va guanyar la Guerra Civil, es va començar a perseguir de manera sistemàtica el professorat universitari. «Depuració», li van dir. El nacionalcatolicisme volia eliminar tot allò que considerava «anti Espanya» i que, bàsicament, estava vinculat a ideologies polítiques com el republicanisme, el comunisme, el socialisme i l’anarquisme; a col·lectius com la maçoneria i a identitats nacionals com la catalana i la basca i que titllaven simplement de «separatistes» els seus defensors. Cal tenir en compte que quan el franquisme es va imposar, el nazisme i el feixisme enlluernaven mig Europa, i el que es pretenia a Espanya –per més que després s’hagi intentat edulcorar– era instaurar un règim similar en el qual s’havia d’esborrar qualsevol element d’oposició. Per això molts dels professors que es van quedar van ser sotmesos a consells de guerra i se’ls va prohibir tornar a les aules. A alguns fins i tot se’ls va afusellar, malgrat no haver participat en accions militars. Van ser assassinats per raons ideològiques. Això va fer que, conscients del perill que corrien, una gran part fugís a l’exili. Algunes investigacions afirmen que el 42% del cos docent universitari espanyol va escapar. Inicialment es van instal·lar a França, en part per l’esperança que Franco durés poc en el poder i també per una qüestió de proximitat, però la il·lusió va ser efímera. Amb l’esclat en la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi de París, es va veure que les terres gal·les no eren segures. A partir d'aleshores, tot i que alguns van buscar refugi a Londres, la majoria va marxar a Amèrica. Sobretot es van concentrar a Mèxic, on també s’havia instal·lat el Govern de la República a l’exili, i allà el president Lázaro Cárdenas els va posar totes les facilitats. Era conscient que aquest talent nouvingut podia ser de molta ajuda per al desenvolupament del país. I així va ser. Molts s’hi van establir, com el fisiòleg August Pi Sunyer, el filòsof Joaquim Xirau i l’arqueòleg i rector de la Universitat de Barcelona Pere Bosch Gimpera. Un altre dels països receptors va ser l’Argentina, on es va crear una potent comunitat d’historiadors encapçalada per Claudio Sánchez Albornoz. També es podria citar l’ocorregut a Xile, Veneçuela o Colòmbia. En aquests últims països va treballar el geògraf Pau Vila, que va introduir els corrents més moderns de la seva disciplina. Als Estats Units també hi va haver casos remarcables, com el de l’arquitecte Josep Lluís Sert, un dels referents del moviment racionalista i que, entre 1953 i 1969, va ser el director de l’Escola de Disseny de Harvard. En aquella mateixa època el lingüista Joan Coromines era professor a la Universitat de Chicago i donava un impuls enorme a l’estudi de les llengües castellana, occitana i catalana en terres nord-americanes. El mateix van fer Pedro Salinas a la Johns Hopkins i Jorge Guillén al Wellesley College. És inevitable una mica d’història ficció i imaginar com hauria sigut la universitat espanyola sense el tall brutal del franquisme. Però també es pot fer una altra lectura: la sort que van tenir els països americans de poder gaudir d’aquelles ments brillants expulsades de casa seva pel feixisme. Farses judicials Els processos judicials a què eren sotmesos els professors eren una farsa. Serveix d’exemple el cas del metge i rector de la Universitat de València Juan Peset que va patir dos consells de guerra. Com que en el primer ‘només’ l’havien condemnat a cadena perpètua, el falangisme local va pressionar per reobrir la causa. Llavors sí, va ser condemnat a mort i afusellat. Entendre-hi + amb la història

El més llegit