La tauleta de nit de Miqui Otero

Milions de vegades s’ha escrit, parlat i discutit de com les notícies que ens ocupen i preocupen són tant efímeres que passen unes per sobre de les altres com aquelles cues que es formaven per entrar al Corte Inglés en els bons temps de les rebaixes. Sense anar més lluny, la setmana passada tots ens vam omplir la boca de la bufetada de l’actor Will Smith a Chris Rock durant la cerimònia dels Oscars. En va parlar tothom. Fins i tot aquí vam caure en la temptació de donar un vernís històric a aquell espectacle lamentable. Quan un tema ho envaeix tot, sembla impossible escapar-ne. Ho va intentar l’escriptor Miqui Otero fa set dies justos a ‘No és un article sobre la bufetada’, un títol de vagues reminiscències magrittianes perquè de la mateixa manera que l’artista belga va pintar “Això no és una pipa”, Otero va no parlar de la plantofada mentre explicava tot aquell embolic. En un intent d’evasió de la dictadura de la conversa mediàtica del moment, Otero proposava el repte de trobar un espai on no s’imposi el tema de moda, recorrent a alternatives aparentment banals com ara el contingut de les nostres tauletes de nit. Des d’aquí recollim el guant. És clar que ho fem tombant la mirada al passat. Hem de lamentar no poder oferir en exclusiva el nom de la persona que va inventar un estri tan útil per posar el got d’aigua, les ulleres, el llibre, el mòbil i la dentadura abans d’anar a dormir. No sabem qui va ser. Però això no vol dir que hagin existit sempre, perquè tot el que ens envolta té un origen. I per descobrir-lo hi ha intrèpids estudiosos que investiguen. Gràcies a ells sabem que en matèria de taules (en general, no només tauletes), cal remuntar-se uns quants milers d’anys enrere. Si ens fixem en Europa, a la Grècia clàssica eren rectangulars i tenien només tres potes, que es podien decorar emulant les extremitats d’animals, com ara les potes d’un lleó. I pel que fa als materials, les més senzilles eren de fusta, però també n’hi havia de marbre i de bronze. Als nostres lectors més atents no els haurà passat per alt el nombre de potes. Sembla que la quarta va arribar d’Orient i no es va incorporar de manera habitual fins a l’època romana, i encara només en el cas de les taules més luxoses. Un dels problemes eren les mides, sobretot si es tenia gent a casa per celebrar un banquet, que és el que feien els nobles durant l’edat mitjana. Per això els amos de castells i palaus recorrien a uns simples taulons i cavallets vestits amb unes bones estovalles. D’aquesta manera podien adaptar l’espai al nombre de convidats. Per seure no hi havia tantes complicacions perquè els comensals ho feien en llargs bancs. Tots excepte els membres de la taula presidencial, que tenien unes cadires la mar de confortables. A mida que van anar passant els segles i les classes urbanes van anar augmentant el seu poder econòmic, el mobiliari es va anar sofisticant. Quants més diners es tenien més decorada podia ser la taula. Això ja es va començar a apreciar durant el Renaixement i, sobretot, a partir de l’època barroca, quan els artesans combinaven diferents materials per donar-los varietat cromàtica. Va ser en aquella època que a França van inventar les anomenades taules ministeri, amb la part superior de cuiro, per treballar-hi. Allà també van néixer unes petites taules pensades per escriure, amb calaixos i una tapa per tancar-la amb clau. Per aquesta raó es batejaren com a “secretaires”. La tauleta de nit també va néixer per amagar secrets íntims. O per ser exactes, íntims fluids corporals. Quan encara no hi havia lavabos ni ningú es podia imaginar que algun dia les cases tindrien aigua corrent, al voltant dels segles XVIII i XIX la taulera era el lloc on es guardava l’orinal, que hom tenia sempre a mà per poder fer les necessitats durant la nit. Ara aquí quedaria bé fer alguna metàfora sobre les similituds entre l’orinal i el lloc on hauríem d’enviar moltes de les notícies que ens inunden contínuament, però la literatura la deixarem per als escriptors com Miqui Otero, que hi té més traça que nosaltres. Llum artificial L’evolució de la tauleta de nit com a moble és un bon exemple de com han anat millorant les condicions domèstiques de moltes llars. Més enllà de la ja comentada introducció del vàter i l’aigua potable, l’electricitat també va ser un factor clau. Al tenir punts de llum artificial era molt més fàcil gaudir d’un dels plaers contemporanis: llegir al llit. Entendre-hi + amb la història

El més llegit