El mite dels cosacs ucraïnesos | + Història

Fa pocs dies, l’enviat especial a Lviv, Ricardo Mir de Francia, explicava en un article la conversa amb un jove ucraïnès anomenat Ievhen, que participa en les accions coordinades per atacar Rússia informàticament. Com ja vam explicar fa unes setmanes, la “ciberguerra” és una peça important en aquest conflicte, però malgrat que es porti a terme amb pantalles i teclats, els seus protagonistes també recorren a l’èpica bèl·lica tradicional. Ievhen li explicava a Mir que “a nosaltres ens agrada veure’ns com a cibercosacs, que també van lluitar fa segles per la nostra llibertat”. Val a dir que la cosa no va ser tan simple, però ja se sap que en temps de conflicte no hi ha espai per als matisos. Certament els cosacs són part de la història d’Ucraïna, però també que ha estat un col·lectiu idealitzat a partir del segle XIX. Com molt bé escrivia Mir ni tots els cosacs eren ucraïnesos ni tots els ucraïnesos van ser cosacs. El terme és originari de la llengua kirguís i es podria traduir com “home lliure” o “aventurer”. És l’etiqueta que es va penjar a grups d’homes més aviat nòmades que, al voltant dels segles XVI i XVI, es movien pels territoris de les actuals Rússia, Ucraïna i Polònia. Sobretot es dedicaven a la cacera i a la pesca i, van anar augmentant les seves files amb els serfs que fugien dels seus amos, cansats d’esllomar-se a les terres d’altri sense cap dret. Tenien una organització social pròpia i elegien els seus cabdills d’una manera que podríem definir, amb certes prevencions, com a democràtica o assembleària. Eren molt gelosos de la seva llibertat i la defensaven. D’aquí la fama d’ardits guerrers. El problema és que aquesta manera d’entendre la vida incomodava els grans poders de l’època. Polònia, per exemple, tot i que se n’havia servit per assegurar la seva frontera amb Rússia, els va voler controlar i ells com a resposta es van apropar als ortodoxos de Kíiv. Això va fer que al segle XVII es visqués un moment d’esplendor durant l’època del cap Bohdan Khmelnytsky, que va arribar a vèncer els polonesos el 1649 al mateix temps que s’acostava als tsars russos, que ja els anava bé tenir algú batallant contra els seus adversaris. Aquesta relació és llegida per la historiografia russa com una mostra de submissió cosaca, mentre que des d’Ucraïna se sosté que Rússia va reconèixer una àmplia autonomia per als cosacs. Fos com fos, l’idil·li va durar poc perquè es van disputar el domini de l’actual Bielorússia i, a més, els tsars van immiscir-se en els afers interns cosacs, que després de la mort de Khmelnytsky, van entrar en una etapa a de lluites intestines. Tot aquell desgavell va ser aprofitat per Rússia i Polònia per repartir-se els dominis de Kíiv fent servir el riu Dnièper de frontera. Els polonesos, recordant èpoques pretèrites, van intentar esborrar-los del mapa, mentre que a la zona russa van gaudir de més llibertat. Però no oblidaven el seu passat i, el 1709, van revoltar-se liderats per Ivan Mazepa amb l’ajuda de Suècia. Ara costa de creure però durant molts segles el país escandinau va ser una important potència de l’Europa bàltica. Els russos van esclafar l’aixecament i van incrementar el control sobre els cosacs. Especialment a partir de l’etapa de la tsarina Caterina la Gran, que el 1764 va eliminar qualsevol vestigi d’autonomia d’aquell poble. Una de les estratègies va ser russificar les elits. Oferint-los càrrecs a la cort, es van diluir amb la noblesa de Sant Petersburg, i això va fer abandonessin les seves arrels. Mentrestant al territori, no s’oblidava la història i a partir del segle XIX, al mateix temps que a molts països europeus construïen els estats-nació que avui coneixem, hi va haver un procés de recuperació de la identitat, la cultura i la llengua ucraïneses. Hi va tenir tenir un paper crucial el poeta Shevchenko, que va escriure obres basades en llegendes de la resistència cosaca a les invasions poloneses, otomanes i russes. Gràcies als seus llibres, molts van començar a identificar els cosacs amb Ucraïna, una connexió que ha quedat en l’imaginari col·lectiu fins i tot entre els hackers que planten cara a Putin com en Ievhen. Poeta nacional d’Ucraïna Taras Shevchenko, nascut el 1814, era un serf que va poder comprar la seva llibertat gràcies al seu talent. Va estudiar a Sant Petersburg però no es va deixar enlluernar per la cort dels tsars i sempre va reivindicar la seva identitat als seus textos. Això li va costar dures represàlies russes i es va acabar convertint en el poeta nacional d’Ucraïna.

El més llegit