‘Encanto’, la mirada càndida de la realitat colombiana, per Mauricio Bernal

Els qui han dit que ‘Encanto’ és una pel·lícula basada en ‘Cent anys de solitud’ no deuen haver llegit de ‘Cent anys de solitud’ més que el resum de la Viquipèdia. Al cap i a la fi, les picades d’ullet a la novel·la de García Márquez no són més que això, picades d’ullet, com n’hi ha a altres artistes i a altres arts a la pel·lícula. Els qui han dit, simplement, que és una pel·lícula basada en Colòmbia no quedaran exposats si se’ls acudeix treure el tema en la següent vetllada. Però, ¿què significa que una pel·lícula estigui basada en un país? No és una cosa que se senti amb freqüència. En realitat, últimament se sent quan hi ha una pel·lícula Disney pel mig: ‘Encanto’ està basada en Colòmbia com ‘Coco’ estava basada en Mèxic i ‘Luca’ estava basada en Itàlia. Les cròniques que se n’han escrit parlen de recrear un «ambient», o bé un «esperit», o fins i tot una forma de ser. De manera que algú legítimament podria preguntar: ¿Què és Colòmbia a través d’‘Encanto’? I legítimament se li podria respondre. Es comença per aquí no perquè sigui el principal tret dels colombians –tot i que molts ho creguin–, sinó perquè apareix en el minut zero del metratge. És llavors quan se’ns explica que la família Madrigal és filla del desplaçament forçós, cosa que els fa inequívocament colombians: oficialment, prop de 8 milions de colombians han hagut d’abandonar casa seva en les últimes dècades. Més endavant la pel·lícula torna a fer aparèixer la qüestió i llavors apareixen les imatges d’un poble en flames i una quadrilla d’esbirros a cavall perseguint els desplaçats. Els esbirros van armats amb matxets, detall que cal aplaudir perquè situa l’acció en un moment concret: al cap i a la fi, el matxet va ser l’arma favorita del període conegut com La Violencia, que va assolar el camp colombià entre els anys 50 i 70. Els conservadors mataven liberals i els liberals mataven conservadors. Va ser l’època en què es va popularitzar aquesta infàmia coneguda com ‘corbata’ colombiana. La pel·lícula és minuciosa i no deixa res a l’atzar. O això sembla: caldria veure-la diverses vegades per afirmar-ho amb rotunditat. A priori, el seu amor pel detall passa àmpliament la prova del menjar. Els Madrigal mengen i mengen a l'estil colombià. ¿Allò és una ‘almojábana’? Ho ha de ser: aquell panet arrodonit servit amb els ous a l’esmorzar. I els ous, ¿són ous ‘pericos’? Per força: els punts vermells només poden ser tomàquet –i, com tothom sap, els ‘pericos’ es preparen amb ceba i tomàquet–. Més endavant –més endavant en la pel·lícula– hi ha el dinar, l’escenari de la petició de mà de l’Isabela. A veure, ¿allò realment un ‘ajiaco’? Ho és: aquella crema feta a base de diversos tipus de patata (allà són ‘papas’) on floten patates (és redundant), trossos de pollastre i, segons el gust, tàperes i nata. Passem per alt que l’‘ajiaco’ és de Bogotà i que la caseta dels Madrigal no està ni remotament a Bogotà o els voltants. No, en tot cas, a la zona d’influència de l’‘ajiaco’. És clar que, ben mirat, també podria ser un ‘sancocho’. Vestir la Mirabel amb el vestit típic de les pageses d’Antioquia (sense accentuar, amb accent en la ‘o’) podria suggerir que totes les pageses colombianes van vestides amb vestits típics: com si totes les andaluses sortissin al carrer amb el vestit de farbalans o com si tots els catalans sortissin a sopar amb barretina. Dit això, en l’apartat tèxtil la pel·lícula també és un compendi: des de la guaiabera que porta durant tota la pel·lícula Félix Madrigal (el negre que ens recorda que els dos litorals colombians estan poblats per negres) fins a l’impol·lut vestit amb armilla que sol portar el pare de la protagonista (transsumpte de l’elegància atribuïda als habitants de la capital, encara coneguts com ‘cachacos’ o ‘rolos’). A la Dolores, la germana d’oïda prodigiosa, li donen un aspecte i sobretot la vesteixen com les dones del Carib, capaces de passejar durant hores amb una desproporcionada safata de fruites sobre el cap. No se li ha perdut res a les muntanyes, però allà està. No n’hi ha prou que la família sigui màgica per emparentar la pel·lícula amb el realisme màgic de García Márquez, com qualsevol entendrà, però evidentment se li ret homenatge: la profusió de papallones grogues no és casualitat. I –com ja es va dir– no és l’únic artista homenatjat. En algun moment de la pel·lícula ressonen els acords d’‘En Barranquilla me quedo’, del salser mort Joe Arroyo, una mena de llegenda local, i no s’ha d’oblidar que la cançó de la pel·lícula és de Carlos Vives, la faceta comercial del qual no ha de fer oblidar que és un dels grans renovadors de la música colombiana. En fi: a ‘Encanto’ hi ha hamaques perquè el colombià és un poble a qui li agraden les hamaques, i hi ha panotxes a la graella perquè un dels treballs informals per excel·lència és posar una graella a qualsevol cantonada i vendre panotxes rostides. Hi ha ‘ruanas’ perquè als pobles dels Andes la gent vesteix amb ‘ruana’, i la Mirabel assenyala amb la boca perquè els colombians són així, amants de l’estalvi verbal, i hi ha una matriarca al comandament de la família perquè Colòmbia és un país de matriarcats, on sempre hi ha hagut una mare que s’ha carregat tot el pes a l’esquena.

‘Encanto’, la mirada càndida sobre la realitat colombiana

El més llegit