Toni Orensanz: «Balchowsky era l’heroi amb matisos»

–Digui’m, ¿per què Balchowsky? ¿Què el va animar a emprendre una investigació sobre aquest personatge? –Bé, començaré dient que moltes vegades no sé per què escric. Després racionalitzes, però al principi és com si un alienígena t’abduís o t’ocupés el cos. Però crec que el més important és que em semblava una metàfora molt intensa del que és perdre, el que és perdre una guerra, i a mi les històries de perdedors sempre m’han agradat. La idea d’aquest enorme perdedor i del que hi podia haver darrere és el que em va animar a ficar-me en això. –Balchowsky és com un personatge de novel·la; jo diria que fins i tot és millor que molts personatges de novel·la. ¿Com el definiria, a grans trets? –Jo diria que Balchowsky era un perdedor aferrat a la vida, un supervivent carismàtic i un artista. Un antiheroi de manual. A mi em fa pensar en Huckleberry Finn, en el baró de Munchausen, en el bon soldat Svejk, en ‘Breaking bad’. Mentre escrivia, em feia la sensació que tenia mil personatges en un. Al final va ser inevitable plantejar-me fer una obra de periodisme narratiu amb ecos literaris. No podia escriure sobre aquest personatge sense tenir una cartera de recursos literaris a la mà, sense beure d’una tradició de periodisme literari. –Un personatge lliure que li inspira llibertat a l’hora d’escriure, ¿oi? –Sí, un personatge lliure que et convida a fantasiejar, però alhora amb la cotilla que jo mateix m’imposo d’explicar la història des de les ciències socials, des del periodisme. –Balchowsky va venir a Espanya per combatre els feixistes, però no va ser un heroi sense màcula; de fet, va estar en un centre de rehabilitació per a soldats desmotivats. I ara recordo aquella escena en la qual va fugir corrents del camp de batalla. Això el fa molt humà. –Miri, jo crec que sempre que ens acostem a la Guerra Civil ho fem des de la condemna o des de l’homenatge sense pal·liatius, i amb les Brigades Internacionals passa el mateix: t’hi acostes dient que eren tots uns herois o que eren tots uns mercenaris estalinistes. Jo crec que els herois sempre fan olor de socarrim i Balchowsky a mi m’agrada per això, perquè representa el matís. Balchowsky no era un estalinista, era un llibertari i un tio que anava per lliure, que s’equivocava de manifestació i a qui li van trencar una dent perquè s’havia equivocat de bandera. M’interessa aquesta humanització de la gent que fa les guerres. –Només cal recordar l’argument que li va donar a un amic quan li va preguntar per què volia lluitar contra els feixistes, i ell li va respondre que ho feia perquè es pogués tocar la música de Bach lliurement. Això és molt més que llibertari. Això és de poeta. –Sí, és cert, ell va viure com un poeta. Si l’artista és la persona que t’ajuda a mirar el món amb uns altres ulls, ell era un artista, un poeta. I això es nota en absolutament tot. El biògraf de Kerouac, que el va conèixer, em va dir que si els genis són les persones que t’ajuden a treure el millor de tu, Eddie Balchowsky era un geni. –El moviment okupa, l’orientalisme, la caça de bruixes del macartisme, l’heroïna... Un altre dels atractius de Balchowsky és que està connectat amb la història, la Història en majúscula. –Tant és així que al final tinc la impressió no tant d’haver escrit una biografia d’Eddie Balchowsky, sinó més aviat d’haver fet, a través d’ell, un viatge pel segle XX. Balchowsky permet parlar d’antisemitisme als EUA a principis del segle XX, de l’entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial, de l’idealisme dels anys 30, de l’emergència del feixisme, de les Brigades Internacionals, de la solidaritat internacional, del macartisme, dels drets civils, de la contracultura, de la guerra del Vietnam... Hi ha una pel·lícula, ‘Vivir’, del director xinès Zhang Yimou, que és com una història de la Xina del segle XX a partir d’una dona. Amb Balchowsky passa el mateix, és com recórrer la història de segle XX a través d’un personatge. –Digui’m quina probabilitat hi ha que Balchowsky hagi inspirat el personatge de ‘L’home del braç d’or’, de Nelson Algren. ¿Balchowsky és Frankie Machine? Em va quedar aquest dubte. –Nelson Algren va conèixer Balchowsky i és molt probable que fos un dels personatges en els quals es va inspirar, però gent que havia anat a la guerra i que coquetejava amb l’heroïna o que eren directament heroïnòmans n’hi havia molts. Però és el que dic al llibre, que, tot i que no ho puc jurar, sí que hi ha un amic de Balchowsky que assegura que va sentir en una emissora de ràdio que Nelson Algren deia que s’havia inspirat en Balchowsky per al personatge de Frankie Machine. –Un altre dels aspectes de Balchowsky que resulta atractiu és que era un home a qui li ocorren miracles, era una espècie de protegit pels àngels. Recordo l’escena en la qual va trobar la partitura de Bach en un bany infecte d’un club de jazz de Chicago. –Sí... A ell li van preguntar en una entrevista què feia una partitura de Bach allà pixada en un bany d’un tuguri de Chicago, i ell va dir: «Déu la va posar allà». Balchowsky tenia una aura, diguem-ne carisma, diguem-ne aura, diguem-ne do de gents, que el feia un personatge transcendent a qui li passaven coses formidables. Però és que, a més, tenia la gràcia de saber retenir-les i saber-les explicar. No tothom sap diferenciar entre la història digna d’explicar i el rotllo que vas repetint i que potser no té gaire interès. Jo realment tendeixo a creure que si ell explica allò de la xacona pixada al bar, és que realment va passar. No crec que se l’inventés, no crec que fos un mentider. –No podem parlar de Balchowsky sense parlar de la seva vena autodestructiva. Era un home turmentat, tenia aquesta doble cara. –Era un home autodestructiu, sí. És que al final és una història molt desgraciada, la història d’un nen que va ser rebutjat per la seva pròpia comunitat, un home que va descobrir el que és la guerra, que va tornar als EUA amb un braç, que bevia, que va descobrir una societat en la qual no encaixava, que va descobrir l’heroïna, que es va tornar jonqui. S’aferrava a la vida, però també podia entrar en sots dels quals li costava molt sortir. –No està clar si es va suïcidar o si va ser un accident. ¿Què creu que va passar? –Miri, tenint en compte que era un home amb dues cares, jo crec que va poder ser qualsevol de les dues opcions. Pot ser que se suïcidés en un moment autodestructiu de davallada absoluta o pot ser que morís per accident. A mi m’agrada pensar que no es va suïcidar. Sembla que estava millor al tornar a Chicago després de la seva etapa a Califòrnia, on havia estat deprimit, tot i que també és cert que anava molt medicat i que, per tant, es podia haver marejat... I bevia, continuava bevent, així que hi ha la possibilitat que es desmaiés i caigués...

El més llegit