¿Un món de cançons d’amor políticament correctes?

«‘Quiéreme, quiéreme hasta la locura / y así sabrás la amargura / que estoy sufriendo por ti’», va escriure la mexicana María Grever en el bolero ‘Júrame’ (1926), un clàssic que han cantat Luis Miguel, Martirio o Julio Iglesias, i que burxa en els turments de l’amor tal com ferides de l’ànima: «‘Tengo celos hasta del pensamiento’», diu la lletra, apuntant a una pulsió molt present al cançoner popular i que avui és assenyalada sense embuts com a tòxica. Aquesta gelosia, entesa com a «proves d’amor», és un símptoma de l’«amor tòxic i l’exercici de control que l’home exerceix sobre la dona», observa Marta Salicrú, directora de Radio Primavera Sound, estació que, aliada amb el segell Hidden Track, organitza el concert ‘Amor odi radioshow’ aquest divendres a l’Auditori, amb veus com Núria Graham, Queralt Lahoz o Clara Viñals (de Renaldo & Clara). Al faristol, cançons pop universals que els agraden alhora que els resulten «problemàtiques», apunta: com en l’extrema ‘He hit me (and it felt like a kiss)’, èxit de 1962, de Gerry Goffin i Carole King per a The Crystals, on la plantofada del nòvio, i el cop de puny, són encaixats com a demostracions d’amor. Un amor sense dolor Un cas de «glamourització de la violència masclista», afegeix Salicrú, en línia amb altres projeccions romàntiques censurables, «com fer llum de gas, no acceptar un ‘no’ per resposta o sublimar el sacrifici de la dona i mare abnegada». Tot això s’ha reflectit tradicionalment en les cançons, si bé ara cobra força la idea d’excloure’l del pentagrama, acollint-se al principi que «si fa mal, no és amor». ¿Però és tan indiscutible aquest enunciat? ¿L’angoixa, per exemple, davant la possibilitat de no ser correspost, no forma part de les pautes de l’enamorament? «Estimar significa que t’arrisques a perdre», reflexiona Salicrú, que, matisant, assenyala aquelles cançons «en les quals el dolor deriva d’exercir el control o la violència física». Flota una discussió sobre els límits de la representació de l’amor. I més enllà: ¿la cançó és un testimoni del conjunt de la realitat, agradi més o menys, o ha de ser una projecció d’allò que estimem correcte o desitjable? ¿Un autor no pot fins i tot desitjar projectar en una composició, precisament, un episodi extrem, d’alienació emocional o de pèrdua de control, sense que això signifiqui que hi dona el vistiplau, o sense pretendre que se n’extregui una lliçó moral? Cançoners sans El duo pop Ginestà, al seu recent àlbum ‘Suposo que l’amor és això’ (que presenta el 31 de març a l’Apolo, dins del Cruïlla de Primavera), admet haver «pres una decisió» consistent a «generar una proposta sana». Allà, per exemple, una ruptura sentimental s’assumeix «sense rancor», i l’enamorament exclou l’efecte «platònic irreal», explica la seva cantant, Júlia Serrasolsas. Però, tot i que és cert que les cançons poden contribuir a normalitzar pautes de comportament que podem considerar dubtoses o reprovables, el procés és també invers: són el reflex que aquestes actituds són allà des de temps immemorials. «I ni la gelosia, ni el rancor, ni la infidelitat deixen d’existir perquè quatre feministes diguem que no volem participar d’això», raona la cantant de Ginestà. «Però a mi no em ve de gust parlar-ne en un disc». Menyspreu, enganys i retrets Aquesta mirada comporta un correctiu radical a la tradició de la cançó popular, apartant temàtiques i enfocaments seculars. El llibre ‘313 boleros, por ejemplo’, de Rubén Caravaca (1995), agrupa les cançons en categories que llueixen títols indicatius: ‘Amor imposible-prohibido’, ‘Celos’, ‘Despecho-desprecio’, ‘Dolor-temor-miedo-tristeza’, ‘Dudas-engaño’, ‘Reproches’... «Si a l’amor li treus tot això, et carregues un alt percentatge de les cançons de tots els temps», fa notar Xavier Pintanel, director de Cancioneros.com, Diario Digital de Música de Autor. «Tenir gelosia o patir per amor s’ha convertit en políticament incorrecte», observa Pintanel, que invoca l’«esperit crític i el context» per avaluar cada cas. Fa seva una sentència «molt forta» de Simone de Beauvoir. «És lícit violar la cultura, però a condició de fer-li un fill». Moments èpics Xavier Pintanel adverteix que «les noves generacions tracten l’amor d’una manera més desapassionada», si bé es pregunta «si avui els nois de 20 anys no viuen mai un moment èpic de ‘no puc viure sense ella’ o ‘sense ell’». Una clau la dona Júlia Serrasolsas, educadora infantil a més de cantant: «Avui es treballen més les emocions, i els nens i nenes creixen amb més capacitat d’identificar el que els passa i de generar relacions més sanes». Bé, ¿però i la música? ¿Ens espera una producció de cançons que afrontaran l’amor d’una manera idealitzada, sense conflicte, com si es tractés de manuals de conducta? Al final, resulta difícil resistir-se a la tornada inapel·lable, tot i que la seva lletra ens remogui la consciència, com bé sap Marta Salicrú, a propòsit de l’espectacle ‘Amor odi radioshow’, en què sonaran temes amb doble fons de Lana del Rey, Britney Spears o Cecilia. «Aquestes cançons ens poden continuar agradant, i podem continuar embriagant-nos amb els seus moments de toxicitat, però fem-ho amb una mica de consciència».

El més llegit