Divorciar-se de l’Església | + Història

Falten un parell de setmanes pel 8 de març. Aquests dies a les xarxes socials moltes dones de l’àmbit cultural i social que tenen projecció pública expliquen que les institucions comencen a contactar amb elles per “fer alguna cosa” aquella jornada. D’uns anys cap aquí el Dia de la Dona ha agafat tanta força que cap entitat ni organisme vol deixar de demostrar la seva (presumpta) implicació amb la qüestió de gènere. En molts casos és un simple blanqueig (o si ho voleu dir fent-vos els moderns i tirar d’anglès: 'purple washing'). Ara bé, el fet que les institucions creguin que el 8M han de fer quelcom no és un tema menor. Saben que en cas contrari seran assenyalades per l’opinió pública i, si això és així, és perquè hi comença a haver un canvi de mentalitat. I mentre els responsables d’organismes varis van de bòlit per “fer alguna cosa” el 8 de març, se celebren els 90 anys de l’aprovació de la llei del divorci de 1932 en el marc de la Segona República. Va ser el moment en què Espanya es va intentar modernitzar. Quan l’abril de 1931 es va posar punt i final a la monarquia, un dels principals objectius dels partits que havien guanyat les eleccions era aconseguir d’una vegada per totes tenir un país laic i apartar l’Església Catòlica de l’espai públic. Es va intentar fer en tots els àmbits. Un dels més evidents va ser l’ensenyament (que fins llavors havia estat controlat per les ordes religioses), però també en altres no tan coneguts com els cementiris, que també van ser secularitzats. En aquell procés de separar l’Església de l’Estat, calia abordar la qüestió del matrimoni. Segons el Codi Civil vigent des del 1889, les unions maritals només es dissolien amb la mort d’un dels cònjuges. O sigui, allò de “fins que la mort us separi” que diuen els capellans quan celebren la cerimònia catòlica. Amb la voluntat de canviar això, a l’hora de redactar la constitució republicana de 1931, a l’article 43, es reconeixia que el matrimoni podia dissoldre’s per mutu acord o per petició d’un dels cònjuges. D’aquesta manera s’obria les portes al divorci. La redacció de la llei per regular-lo va ser llarga i no va arribar al Congrés fins el febrer de 1932. Durant el debat previ a la seva aprovació, el Partit Socialista i la Dreta Liberal Republicana li van donar suport. Consideraven que era una manera d’equiparar Espanya a la resta de països europeus, que ja feia temps que tenien lleis similars. I sobretot ho interpretaven com un pas més per allunyar els tentacles catòlica de la vida pública. És a dir, aconseguir que la jurisdicció civil prevalgués per sobre de l’eclesiàstica. En canvi, entre els partits opositors hi havia les formacions conservadores vinculades a l’Església. De fet, alguns sacerdots que havien aconseguit l’acta de diputat van intervenir per exposar la seva posició. Fonamentaven els seus arguments basant-se en la doctrina catòlica i les encícliques papals. Segons ells la unió matrimonial només es podia celebrar davant de Déu i era indissoluble per l’home. Vaticinaven que l’aprovació de la llei del divorci abocaria a Espanya a un escenari de famílies trencades per una onada de ruptures (llavors ningú encara deia la paraula “tsunami”). Es van equivocar de mig a mig. Segons investigacions de la historiadora Mary Nash, una de les màximes autoritats en l’estudi de la situació de dona a l’època republicana, el 1936 l’índex de divorcis només era de 165 per cada 1.000 matrimonis. És a dir que no va ser un instrument per destruir la institució familiar, tal i com auguraven alguns. I és que una cosa és que existeixi un marc jurídic i una altra que hi hagi la mentalitat per poder aplicar una nova llei amb plenitud i sense prejudicis. Perquè malgrat que hi havia la voluntat de convertir Espanya en un país laic, i per més que bona part de la ciutadania hi estigués a favor, la tradició catòlica en la qual havien crescut totes les generacions que vivien aquell 1931 encara condicionava la manera de pensar. La llei del divorci, com tantes altres mesures progressistes, només s’hauria pogut consolidar si la Segona República hagués tingut més recorregut, però ja sabem com va anar la història. Llei anul·lada Amb el franquisme, l’Església va recuperar amb escreix el poder perdut. El règim va actuar en conseqüència: el 1939 va anul·lar la llei del divorci amb caràcter retroactiu i evidentment no va voler reconèixer les unions civils. A més, es va reinstaurar el delicte d’adulteri, que només perseguia les dones casades, però no els homes, per més infidels que fossin.

Divorciar-se de l’Església | + Història

A vegades amb una llei n'hi ha prou per canviar les coses. Cal que sigui la gent que vulgui canviar-les. Ara fa 90 anys es va intentar, però no hi va haver suficient temps perquè aquella transformació es consolidés.

El més llegit