Valentí, ¿el sant que no va existir? | + Història

Ens assalten a cada aparador, surten a gairebé tots els anuncis, apareixen a les nostres xarxes socials: cors, querubins, rams de flors, bombons... És l’ofensiva de Sant Valentí, que no està disposat a deixar cap enamorat sense el seu regal, perquè se suposa que avui has de tenir un detall amb la parella. L’antídot contra tanta pressió comercial és assegurar que això és un invent per gastar diners. I tenen una mica de raó. Però no anem tan ràpid, perquè el calendari bé diu que avui és Sant Valentí, ¿no? Segons la tradició, aquest Valentí era un cristià que vivia a la Roma del segle III, on casava els soldats de l’emperador contravenint l’ordre de Claudi II, que era de l’opinió que els solters eren millors guerrers perquè no tenien por de deixar viuda. Valentí va ser descobert i executat el febrer del 270. Ara bé, mentre esperava que es fes efectiva la sentència es va enamorar de la filla del carceller, i abans de morir li va escriure una carta firmada amb la frase: «Del teu Valentí», una expressió que encara és molt popular als Estats Units. El «Your Valentine» apareix als milions de targetes que es venen cada 14 de febrer. Aquesta història, que narrativament faria les delícies de qualsevol guionista, té poca realitat. Per començar, perquè sembla que la biografia és una barreja de més d’un Valentí. S’ha de tenir en compte que llavors era un nom bastant popular. Així, amb el pas dels segles s’haurien acabat fusionant en un sol personatge episodis protagonitzats per diversos Valentins. La pregunta que queda per respondre és quin interès tenia l’Església a santificar un Valentí que recollís aquesta història. Resulta que, entorn del 15 de febrer, a Roma se celebrava una festa anomenada Lupercalia, que marcava l’inici de la primavera. Un dels rituals consistia a sacrificar un animal. Les dones que volien engendrar fills tocaven la sang i les vísceres de la pobra bèstia perquè es deia que així serien fèrtils. Una altra tradició era que les noies posaven els seus noms dins d’una urna i cada noi n’elegia un a l’atzar per tenir una espècie de cita a cegues que podia acabar en matrimoni (o sigui, una espècie de Tinder però sense mòbil). Com que la gent mantenia aquest tipus de celebracions basades en la religió romana malgrat la instauració del cristianisme, des del papat buscaven la manera d’incorporar-les i adaptar-les. Així, el 498 es va decretar que cada 14 de febrer se celebrés Sant Valentí. Ara bé, no va ser fins a l’edat mitjana que el dia va quedar associat de manera definitiva amb l’amor. Alguns estudiosos ho atribueixen al poeta anglès Geoffrey Chaucer, autor dels famosos ‘Contes de Canterbury’. En una altra de les seves obres, en què parla d’enamorar-se, diu que per Sant Valentí és quan els ocells elegeixen parella. En aquell temps estava de moda l’amor cortès; els nobles prometien fidelitat a dames que no podien aconseguir però a qui dedicaven cartes i cançons. També es conserven notes de personatges importants dirigides a les seves estimades. Per exemple, la que va escriure el 1415 el duc d’Orleans a la seva dona des de la Torre de Londres, on havia sigut empresonat després de la batalla d’Agincourt. O el document de 1422 en què consta que Enric V d’Anglaterra li va demanar a l’escriptor de la cort John Lydgate que fes una nota en el seu nom per a Caterina de Valois (abans no tothom sabia llegir i escriure, tot i que fos rei). Com sol passar sempre, el que fan les classes privilegiades és imitat pels grups socials inferiors i això va fer que, en terres britàniques, a poc a poc la gent escrigués notes d’amor. Al segle XIX, amb la modernització de la impremta i la producció en massa, les notes van començar a comercialitzar-se convertides en postals. Una d’aquestes postals va arribar a Esther Howland, nascuda a Massachussetts el 1828, quan només tenia 19 anys. Es va emocionar tant que va voler introduir aquest costum britànic als EUA. La seva idea va tenir èxit i al cap de poc ja facturava 100.000 dòlars anuals. Va fer tants diners que el 1881 van vendre l’empresa i es va retirar a cuidar el seu pare en els últims anys de la seva vida. Ajuda familiar Com totes les històries d’emprenedors d’èxit, en el cas de Howland també és necessari conèixer-ne el context. El seu pare regentava la papereria més gran de la ciutat i el seu germà era viatjant. El primer la va ajudar amb la compra de material i el segon, amb les vendes. Això no li treu mèrit. És remarcable que pogués tirar endavant el seu negoci sent una dona.

El més llegit