‘Delirio americano’, l’apassionant obra de Carlos Granés que recorre el segle XX polític i cultural de l’Amèrica Llatina, és el més recent, però no és el primer ni serà l’últim llibre que intenti sintetitzar aquest tros de món refractari a les explicacions, aquest planeta exuberant, si es vol, que s’estén des de la frontera natural del Río Grande fins a les fredes pannes de glaç de la Patagònia. Abans d’aquest, un dels assajos més celebrats sobre el tema va ser el que va publicar el mexicà Jorge Volpi el 2009, ‘El insomnio de Bolívar’ (Debate), una aproximació fina i salada a la història i realitat present de Llatinoamèrica amb motiu del bicentenari de les independències (2010). «¿Què ens definia i què ens separava dels altres habitants del planeta?», es pregunta Volpi a les primeres pàgines del llibre, després d’explicar que havia sigut a Espanya, a Salamanca, on s’havia reconegut com a llatinoamericà. La mateixa pregunta ha animat molts d’altres a escriure llibres a la recerca d’un indici de resposta.