La primera ‘ç’: una història alternativa del seu origen

En els últims dies, impulsats per un fil a Twitter que ha aixecat polseguera, hem intentat donar resposta a una pregunta: ¿És cert que els catalans escriuen avui la ‘ç’ de forma diferent als francesos o portuguesos, per què i des de quan? Però encara n’hi ha una més: ¿Quin és l’origen d’aquesta lletra? Dos paleògrafs de la UAB, el catedràtic Jesús Alturo i la doctora Tània Alaix, ens expliquen que tenen una interpretació que divergeix de la que es considera comunament acceptada. «La ‘ç’ té un origen gràfic diferent al que s’havia dit fins ara», afirmen. Quant a la primera qüestió: hem arribat a una conclusió provisional. Fins a la reintroducció generalitzada de l’ensenyament del català a finals dels anys 80, els catalans escrivien la ‘ç’ igual que francesos o portuguesos, amb una ‘cua’ per sota de la ‘c’. Els materials pedagògics introduïts en aquell moment van modificar aquesta grafia per una altra de més espontània, en què la ‘c’ quedava efectivament ‘tallada’ pel traç inferior. Però això és història recent, molt recent. Sobre l’origen de la ‘ç’, almenys en terres catalanes, Alturo i Alaix fixen una data fundacional molt concreta: l’any 1011, fa, doncs, 1.011 anys (ja és casualitat). Resumint molt, en general es considera, seguint el filòleg Ramón Menéndez Pidal, que la ‘ç’ té com a origen la modificació de la lletra zeta de la cal·ligrafia visigòtica (que representaria el so sonor [dz], similar al del català actual ‘atzar’) perquè, afegint una ‘c’ a sobre (una zeta ‘amb tupè’) passés a representar el so sord [ts]. La zeta s’aniria atrofiant (fins a donar forma a una ce amb cua, o ce trencada) i aquesta innovació gràfica passaria del castellà a altres llengües com el portuguès, el català, l’occità o el francès. Una nova versió Alturo i Alaix en discrepen. Segons la seva opinió, la ‘ç’ tindria el seu origen en l’enllaç gràfic entre una ‘c’ i una ‘i’ (de la qual el diacrític, la ‘cua’ de la ce, seria una resta) en l’escriptura minúscula cursiva utilitzada en el llatí, almenys ja en l’antiguitat tardana. La lletra representaria un so diferent, la ‘s’ sorda. I l’origen difícilment seria castellà (sinó més aviat poligènic) si es considera que han identificat el primer exemple d’ús gràfic de la ‘ç’ a Catalunya ja en un manuscrit en llatí de l’any 1011, cosa que fa més aviat inversemblant la seva importació castellana. La ‘ç’ amb un diacrític de traç més elegant (com la que identifiquen en un altre manuscrit del 1044) seria més aviat el resultat d’un desig més gran de refinament, segons la seva opinió. Sobre aquesta qüestió i d’altres esperen poder donar més detalls al seu llibre de pròxima aparició sobre les primeres manifestacions escrites del català (en què indicaran un nou candidat a ser el text literari més antic en català). Anem per parts. Per començar els dos paleògrafs presenten un exemple ja d’un manuscrit merovingi (poc anterior a l’any 515) d’aquest enllaç entre ‘c’ i ‘i’. Amb el temps la síl·laba ‘ci’ adquiriria un so sibilant quan precedia una vocal i la ‘i’ descendent de l’enllaç quedaria reduïda a un simple apèndix de la ce com si en fos una cua. Un exemple d’aquesta evolució es pot veure en la paraula «conuenientia-conueniencia», d’on procedeix ‘convinença’ en un document de la biblioteca del monestir de Montserrat. Així, Alturo i Alaix afirmen que «l’apèndix de la ce trencada és la resta de la ‘i’ de l’enllaç». I el primer exemple de la ‘ç’ apareix en un glossari annex a la còpia d’un ‘Liber iudicum popularis’, de l’any 1011, manuscrit conservat a la biblioteca de San Lorenzo d’El Escorial. En aquest glossari, que aclareix el significat de paraules que eren de significat ocult per als seus contemporanis, el jutge i diaca barceloní Bonhom (que firma com a ‘Bonus Homo levita’) aclareix que ‘innocuos’ significava ‘inoçentes’. En aquell moment la ‘ç’ ja representaria el so ‘s’ en una paraula que en origen no inclouria la combinació ‘ci’, per això seria un cas d’hipercorrecció, «cosa que implicaria que aquest ús era molt anterior», apunta Alturo. El segon exemple seria del 1044. Un text de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona interessant per altres motius a més de l’ús de la ‘ç’ en la paraula ‘çabatarii’. «És un cas insòlit a Europa en què es documenta que el bisbe de Barcelona compra dues gramàtiques a canvi de dos terrenys, cosa que explica l’alt valor que tenien els llibres», ens il·lustra Alaix. I és un exemple de ‘catalanada’ en un text en llatí. Un ‘sabater’ com una casa, però escrit «revestit de falsa llatinitat».

La primera ‘ç’: una història alternativa del seu origen

«La ‘ç’ té un origen gràfic diferent al ques’havia dit fins ara», afirmen els paleògrafs Jesús Alturo i Tània Alaix

El més llegit