El pit estil Delacroix | + Història

Sembla que ja ha baixat el suflé de la polèmica pel Benidorm Fest. Com tot el que creix inflat pel microclima caldejat de les xarxes socials, aquest tema s’ha expandit i dissolt a la velocitat de la llum. Una de les cançons més aclamades pel públic va ser ‘Ay mamá’ de Rigoberta Bandini. La lletra conté una referència pictòrica: «Paremos la ciudad, sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix». La cançó remet al quadre ‘La llibertat guiant el poble’ pintat per Eugène Delacroix per commemorar la revolució que es va viure a França el 1830 contra el rei Carles X. Qui té el pit fora és una dona que oneja la bandera tricolor i sosté un fusell. En realitat, però, és l’al·legoria d’aquesta llibertat que marca el camí als revoltats. Els nostres lectors que hagin visitat el Louvre potser recordaran la tela, perquè és una de les estrelles del museu parisenc que, com la majoria dels del seu nivell, està monopolitzat per pintures signades per homes. És fàcil respondre d'esma que això passa perquè no hi havia dones que agafessin el pinzell. Mentida. Convido els nostres lectors a visitar el blog del Museu Nacional d’Art de Catalunya i llegir l’article que Ingrid Vidal va publicar-hi el març de 2020 sobre les dones artistes als museus. Més que un text és un recital, on desmunta tots els tòpics que la majoria hem fet per envernissar la nostra mal dissimulada ignorància. Vidal explica que els museus són una eina més del poder. Ofereixen una visió parcial, escollida de manera subjectiva, on es prioritzen unes temàtiques i uns autors per damunt dels altres. Per exemple, al segle XIX, la pintura d’història com la que feia Delacroix era la més ben valorada perquè tenia una voluntat de pedagogia moral cap al públic. Només hi havia un petit problema: mai la podien pintar dones. Per a aquest mena de quadres era imprescindible saber anatomia per representar-hi els cossos humans correctament. Doncs resulta que les noies estudiants d’art no podien assistir a les classes d’anatomia perquè es feien amb models reals i això les hauria obligat a contemplar cossos nus, situació que era considerada una indecència per a la mentalitat burgesa del vuit-cents. En conseqüència, les artistes es veien relegades a pintar temes considerats menors, com paisatges o natures mortes, on el més anatòmic que hi havia era una cistella de figues o un ram de nards. Tot i això algunes van aconseguir trencar barreres. A Catalunya, per exemple, va excel·lir la pintora Lluïsa Vidal Puig. L’única artista femenina de finals del segle XIX i principis del segle XX que va consolidar una carrera reconeguda públicament. A més, l’ideal femení de l’època reduïa la condició de dona a ser esposa i mare. Era impensable que una noia es pogués dedicar professionalment a l’art. Una pintora, doncs, mai podia fer un quadre com el que va firmar Delacroix i que enaltia Bandini a la seva cançó, on la dona que apareix no és ni real, sinó una simple al·legoria que no té identitat. Els darrers anys s’han començat a sentir veus d’especialistes reclamant que els museus facin una nova mirada a l’art i no es limitin a deixar que el monopolitzin homes blancs occidentals. En aquest sentit, les institucions han iniciat polítiques d’adquisicions per ampliar les seves col·leccions. Especialment es fixen en dones artistes contemporànies. Això assegura que en un futur, quan s’estudiï el segle XXI, es tingui una visió més plural, més rica i més acotada a la realitat. Ara bé, queda un repte majúscul pendent: explicar que aquesta varietat també va existir en altres centúries i que durant el renaixement, el barroc o la il·lustració també hi havia pintores a les corts dels nobles que es guanyaven la vida amb els encàrrecs que rebien, com el cas d’Angelika Kauffmann, famosa per la seva habilitat a l'hora de fer retrats. Si ara no en coneixem el nom ni el de tantes d’altres és perquè deliberadament la seva producció artística ha acabat abocada a l’abisme dels dipòsits i magatzems, en comptes de presentar-la al gran públic penjant les seves teles a les sales d’exposicions. Allà segueixen regnant el pit de Delacroix i companyia. Fora del cànon Els museus no són espais petrificats, on les obres d’art s'hi mantenen de manera inalterable. Mica en mica, els seus responsables van corregint els discursos antiquats i s’estan fent esforços per visibilitzar artistes que en altres èpoques haurien estat considerades fora del cànon. Però això només és possible quan la societat empeny i lidera el canvi.

El més llegit