El misteri de les novel·les de detectius. D'Auguste Dupin a BCNegra | + Història

Aquests dies la capital catalana viu en ple apogeu de la seva trobada anual dedicada al món de la literatura policíaca, amb una nova edició de la BCNegra. El festival que va pilotar durant anys l'enyorat Paco Camarasa, de la librería Negra y Criminal, s’ha consolidat com un festival de literatura imprescindible a la Barcelona del segle XXI. Per més anys que passen, el gènere va incorporant nous adeptes i nous autors, que amplien el ventall d’oferta de títols que compta amb infinitat de seguidors de totes les edats i estrats socials. I si això no fos poc, els darrers anys s’ha viscut una veritable bogeria pel que s’anomena “True Crime”, que no deixa de ser altra cosa que un episodi més d’aquesta estranya fascinació que sent bona part de l’espècie humana per tot allò escabrós i truculent que envolta els crims. Ara bé, més enllà del divertimento que suposen aquesta mena d’obres, també són molt útils per ajudar a entendre l’època en la qual apareixen. A vegades es pot aprendre més d’un moment històric llegint certes novel•les que no pas empassant-se soporífers assajos escrits per algun saberut de torn. És més, el simple fet que apareguessin les novel•les de detectius ja serveix per conèixer millor l’època que les va veure sorgir. No és estrany, per exemple que el primer gran boom d’aquest tipus de literatura sorgís a l’Anglaterra victoriana (que es diu així perquè regnava la reina Victòria). Una de les que més ho ha estudiant ha estat la professora de literatura de la Universitat de la Ciutat de Nova York, Anne Humpherys. Tant ella com altres especialistes en la matèria apunten a una combinació de factors que es van donar al segle XIX. I entre aquests, n’hi ha un que va servir de base: el desenvolupament científic i tecnològic. El Regne Unit va ser el bressol de la revolució industrial i el progrés material estava a l’ordre del dia: fàbriques, ferrocarrils, medicina... semblava que l’ésser humà era capaç de trobar solució i explicació a tot. També als aspectes més obscurs de la vida, com els crims. A més, va ser aleshores quan va néixer la policia de Londres. El 1829, les parròquies de la capital britànica van unir forces per crear un cos de seguretat que el 1842 es va ampliar amb un “Departament de Detectius”. Estava format per només vuit homes que tenien la missió de resoldre els crims de la ciutat. La seva seu era a un carreró anomenat Scotland Yard, i així va ser com se’ls va anomenar de seguida, tot i que el nom oficial era Departament d’Investigació Criminal. No cal dir que la premsa de l’època seguia amb interès les aventures d’aquells policies i n’informava als lectors amb tot luxe de detalls sempre que podia. Tot allò va servir de caldo de cultiu perquè comencessin a aparèixer narracions breus a publicacions periòdiques de temàtica detectivesca. Una de les de més tirada va ser l’Strand Magazine. Entre les estrelles de les seves pàgines hi havia l’investigador més famós de tots els temps, Sherlock Holmes, sorgit de la ploma i l’enginy d’Arthur Conan Doyle. La seva influència en la literatura posterior és indiscutible, però abans d’ell ja n’hi havia hagut d’altres, començant per Edgar Allan Poe. Els seus “Crims del carrer Morgue”, apareguts el 1841 estan considerats els primers relats policials i el seu protagonista, el detectiu Chevalier Auguste Dupin, el pioner dels detectius de la ficció moderna. Dupin i Holmes portaven a l’extrem allò que els coetanis consideraven les virtuts del seu temps: una intel•ligència capaç de raonar a gran velocitat, un enorme coneixement de tots els àmbits de la ciència moderna que abraçaven des de la química fins a la psicologia i un caràcter solitari que entroncava amb altres figures individuals de l’època com ara l’artista; perquè el segle XIX és el moment en què l’ésser humà es veu capaç de qualsevol cosa: des de crear les obres d’art més belles fins a resoldre els grans reptes del món. Per això a aquests detectius de paper no se’ls resistia cap misteri. És el que esperaven d’ells els seus lectors, perquè també és el que esperaven del seu segle. Grècia negra Tot i que l’origen d’aquesta literatura és a l’Anglaterra victoriana, a la Grècia clàssica ja hi ha algunes primeres mostres d’aquest tipus de gènere. Per exemple, es pot citar el cas de la història “Èdip, rei” de Sòfocles. El protagonista ha d’esbrinar l’origen de la pesta que assota Tebes. Per si de cas, no explicarem el desenllaç de la història.

El més llegit