¿Com fer un jardí etern? Plantes recomanades

Un terrari és un recipient en el qual reproduir les condicions ambientals i de vida d’un ésser viu, preferiblement terrestre (planta, rèptil, amfibi, insecte...). L’únic requisit perquè un terrari sigui considerat com a tal és que almenys una de les seves cares sigui transparent, per facilitar la visió de l’interior. En l’àmbit botànic, la paraula terrari sol referir-se a petits recipients que s’utilitzen com hivernacles amb els quals es recreen les condicions d’un ambient tropical, és a dir, humitat i temperatura alta i constant. Plantar llavors en pots de vidre, una de les activitats infantils clàssiques, podria considerar-se l’origen d’un terrari. En concret, se sol posar una mongeta o fava en cotó fluix humit i s’espera que germini. És un experiment que sol funcionar gairebé sempre i és la base d’un terrari de plantes i el pas previ per a plantar un alvocat a casa, per exemple. Un pas més Però més enllà del típic pot de vidre amb el brot germinat de mongeta, es poden cultivar col·leccions de plantes decoratives en un recipient més o menys petit, i allà ja s’estaria parlant d’un terrari de plantes etern, o simplement jardí etern. El jardí etern, també anomenat col·loquialment jardí en ampolla, és una idea que es va popularitzar en la cultura europea en la dècada dels 60. Es tracta, sens dubte, d’un element molt decoratiu per a la llar i que amb prou feines necessita cures. Per crear aquest tipus de terrari, cal ficar una planta –o diverses– dins d’una ampolla de vidre. Més que el mateix recipient, el que és molt important és el tipus de plantes que cal escollir per crear aquest jardí etern. L’error: disseny en comptes de plantes «Vaig fer el primer jardí etern pensant més en les pedres i el disseny que en la jardineria en si, per la qual cosa no vaig escollir bé les plantes», explica Alex R. Fischer, botànic aficionat. «Ara en tinc un en marxa del qual només sobreviu la molsa i unes plantes de mala herba petites, que no resulten atractives. Penso que, si faig un altre jardí etern, miraré d’escollir bé el tipus de planta que faci servir», afegeix. I aquest és el quid de la qüestió: les plantes que millor germinaran i creixeran en un jardí etern són les que millor s’adapten a les temperatures i la humitat més altes, és a dir, les tropicals: orquídies, bromèlies, liquens, clavellines, potos, falgueres –una planta molt comuna a gairebé qualsevol bosc–, ficus nan, etcètera. Després de l’elecció de la planta o plantes i el recipient adequat (qualsevol flascó o pot de vidre transparent amb tapa, millor, si aquesta és de suro o d’un material porós que permeti la transpiració), cal crear un petit ecosistema intern en el qual hi haurà humitat constantment. D’aquesta manera, la planta s’autoproveeix d’aigua i es protegeix de qualsevol amenaça externa, podent desenvolupar-se de manera efectiva. Una vegada feta l’elecció de la planta i el pot, els passos a seguir són els següents: Base Al fons del pot o recipient triat, es col·loquen dos dits aproximadament de pedres petites, la mida de les quals no superi el d’una bala, i es cobreix tota la base. El substrat que s’utilitza per als aquaris és perfecte, però també es poden utilitzar pedretes que es trobin en un bosc. Convé, això sí, que siguin d’una mida similar. Carbó activat Excel·lent per absorbir l’excés d’humitat del jardí etern, és un producte que es pot adquirir en una botiga d’animals que venguin peixos i aquaris. La seva funció principal és mantenir a ratlla els microorganismes que viuen a la terra i que ajuden a la descomposició, però també milloren els nivells d’oxigen per a les arrels i ajuden al filtrat de l’aigua. El carbó vegetal que s’utilitza per a barbacoes també serveix, tot i que és preferible l’activat. Amb una fina capa n’hi haurà prou. Terra La següent capa o estrat serà de terra. A més que aporta colorit i vistositat al nostre jardí etern, permet assentar les plantes i donar-los nutrients. És recomanable afegir una mica de substrats a la terra i barrejar-ho. I convé deixar bastant espai per a l’aire al recipient, per la qual cosa n’hi haurà prou amb un parell de dits de terra de profunditat. Planta Es col·loca la planta o plantes, que se situen a la terra. És convenient no posar-les gaire juntes entre elles si es posa més d’un brot. A més de les citades anteriorment –orquídies, bromèlies, liquens, clavellines, potos, falgueres o ficus nan– pot ser també fitònia o qualsevol de la família de les tradescàncies. Convé afegir-hi també molsa, que és una planta que reté aigua i nutrients i pot ajudar en el procés de condensació del petit ecosistema. Reg Després de situar tots els estrats al recipient o pot de vidre es rega amb un atomitzador o una ampolleta de biberó, d’aquestes que tenen dispensador, per evitar que el líquid surti a raig. Si és possible, seria ideal recollir aigua de pluja per a aquest únic reg. La quantitat d’aigua que s’hi ha de posar és poca i cal humitejar les parets del flascó. Aquesta aigua serà absorbida per les arrels i s’allibera en l’aire a través de les fulles durant la transpiració. Posteriorment, es condensa i torna al fons del pot per tornar a ser absorbida per les arrels. Després de la plantació, es tapa el recipient i se situa en un lloc ben il·luminat, preferiblement amb llum natural. Cal anar amb compte que no rebi els rajos de sol de forma directa, perquè l’‘efecte lupa’ que es genera amb el vidre podria cremar les plantes. Finalment, cal revisar el pot durant uns dies al matí i a la tarda per si el vidre s’entela massa d’aigua condensada. Si passa això, és possible que hàgim regat en excés i convé treure aquest vapor adherit a les parets del recipient amb un drap sec al voltant d’un pal i subjecte amb una goma, per exemple. No obstant, si és poc i es veuen sense problemes les plantes, és que és perfecte. I el jardí etern es pot autogestionar sense reg ni cap cura extra durant més de 50 anys.

El més llegit