¿És ètic obligar la gent a vacunar-se?

La vacunació obligatòria contra la covid entrarà en vigor a Àustria aquest 1 de febrer. La mesura és extraordinària: per molt que alguns països de la UE tinguin per obligatòries algunes de les vacunes que habitualment s’apliquen als nens, la decisió austríaca no té precedents entre les democràcies europees. I no és fútil: en la decisió d’obligar tota una població adulta a vacunar-se –les multes per no fer-ho oscil·len entre 600 i 3.600 euros– hi ha compromeses qüestions de moral, ètica, drets individuals, drets col·lectius, per descomptat qüestions legislatives. No és exagerat dir que sanitàriament parlant va camí de convertir-se en un dels grans debats del nostre temps. Principis ètics Comencem per les qüestions ètiques. Àngel Puyol, filòsof, catedràtic d’Ètica de la UAB i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, recorda que cada vegada que el comitè ha sigut requerit per pronunciar-se sobre l’obligatorietat de les vacunes –contra la covid o qualsevol altra malaltia– no ha trobat raons per, diu, «prohibir l’obligatorietat». «No hi ha un principi ètic al qual puguem agafar-nos per prohibir l’obligatorietat», explica. A la pregunta de si vacunar-se és una obligació moral, el filòsof contesta que ho és en el cas d’una vacuna com la del coronavirus, dirigida a contenir una malaltia contagiosa i de l’aplicació massiva de la qual depèn la conquista d’una crucial immunitat col·lectiva. Una cosa, explica, «beneficiosa per al conjunt de la població, i especialment per als més vulnerables». «La immunitat col·lectiva és una responsabilitat col·lectiva», diu Puyol, «i no l’hem de confiar només a la responsabilitat individual. Hi ha un deure col·lectiu d’aconseguir aquesta immunitat i cadascun de nosaltres forma part d’aquest deure. Per això, quan alguns ciutadans diuen: ‘Bé, i jo per què he de vacunar-me si a mi no em beneficia directament’, és una mala interpretació dels deures morals, perquè part d’aquests deures passen per protegir el conjunt de la població. Formem part d’una societat que genera necessitats col·lectives i que implica una sèrie de deures col·lectius, i un d’aquests és el de contribuir al bé comú, que en aquest cas és la immunitat col·lectiva. És quan no hi ha bastantes persones que es vacunen per aconseguir aquesta immunitat quan té sentit posar sobre la taula la vacunació obligatòria». Condicions Això: el quan. La ciutadania espanyola ha sigut una de les més aplicades del món a l’hora de vacunar-se, de manera que ningú –ningú en les altures administratives– ha tingut ni que remotament pensar en vacunació obligatòria. Però, ¿si no hagués sigut així? ¿S’hauria justificat obligar la gent? Norbert Bilbeny, filòsof i catedràtic d’Ètica de la UB, diu que sí; que al cap i a la fi, tot és una qüestió de responsabilitat. «És per responsabilitat que s’ha d’actuar en favor del bé col·lectiu, i és per responsabilitat que el bé privat no pot imposar-se sobre el bé públic. Sempre ha d’imperar el bé comú, fins i tot en les democràcies liberals. De manera que està justificada èticament l’obligació de vacunar-se en un escenari en el qual es pogués concloure de tota evidència que la no vacunació voluntària és just el que impedeix acabar amb una pandèmia col·lectivament desastrosa. Només en aquest cas l’obligació legal, justificada en una obligació moral, seria digna de ser consentida». Dit això, Bilbeny remarca allò de «pandèmia col·lectivament desastrosa», i diu que la vacunació obligatòria no s’hauria de contemplar sinó com un últim recurs, o un dels últims. «Jo crec que les mesures d’obligació legal no són bones èticament parlant. L’obligació moral, aquesta la defenso, però no fins al punt de convertir-la en obligació legal». Casos extrems El que la filosofia contempla des de l’altura del terreny conceptual la medicina ho mira amb ulls, diguem, més pràctics, però el resultat ve a ser el mateix. Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester i de la UOC, així com membre del comitè científic d’experts que assessoren la Generalitat en les qüestions relacionades amb la pandèmia. Macip diu que, per descomptat, abans que obligar s’ha de convèncer, i que la vacuna obligatòria hauria de ser una opció d’emergència, però que, sens dubte, «pot ser un recurs si no hi ha altres alternatives». «Jo ho reservaria per a casos com un descontrol dels contagis, i si l’índex de vacunació és molt baix. Si la gent no es vacuna i no et funcionen els incentius». Un últim recurs, tal com ha defensat el Govern austríac. O com assenyalava el discurs de l’Executiu alemany abans de fer marxa enrere. No és una decisió fàcil. «Evidentment», diu Macip, «amb el percentatge de vacunació d’Espanya seria molt difícil de justificar». «En canvi, amb percentatges com els que estem veient a Europa de l’Est ja és una altra història. Quan hi ha molta reticència a la vacuna em sembla legítim posar en marxa una estratègia d’emergència. Però fins i tot en aquest cas soc partidari no de fer-ho directament sinó incentivant, com ha aconseguit el passaport covid. Bàsicament limitant el que poden fer els no vacunats, més que passant una llei que t’obligui a vacunar-te». ¿Seria legal? Una hipòtesi: l’índex de vacunació a Espanya és extraordinàriament baix, hi ha un potent moviment antivacunes, la pandèmia està desencadenada. El Govern, desesperat, posa sobre la taula la possibilitat de tirar endavant un mecanisme per imposar la vacunació obligatòria. ¿Seria legal? ¿La vacunació obligatòria estaria emparada per llei? «Estaria emparada», diu Francesc José María, advocat especialista en dret sanitari i bioètica i membre de la junta de l’Associació de Juristes per la Salut. «Hi ha fonaments jurídics suficients. La llei orgànica del 1981, per exemple, que regula els estats d’alarma, excepció i lloc, permet adoptar mesures, qualsevol tipus de mesures, per lluitar contra les malalties infeccioses. Després és la llei orgànica del 1986, de mesures especials en matèria de salut pública, o la llei de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut. Hi ha fins i tot una llei que es discuteix si està o no en vigor, jo crec que sí, que és la llei 22 del 1980, que específicament diu que en tots els casos de malalties infeccioses, si existeixen mitjans de vacunació de reconeguda eficàcia, les autoritats sanitàries poden imposar-los. Per tant, les autoritats tenen una espècie de xec en blanc i poden adoptar les mesures que considerin necessàries, entre les quals la vacunació obligatòria». «Per descomptat», afegeix l’expert, «la imposició d’una cosa tan seriosa com una vacuna requereix un judici previ de necessitat, proporcionalitat i idoneïtat». El José María recorda que tant el Comitè de Bioètica d’Espanya com el Comitè de Bioètica de Catalunya s’han pronunciat «a favor de l’obligatorietat de la vacunació en determinades circumstàncies», i que totes dues han coincidit que és «acceptable des del punt de vista ètic» davant «la necessitat de protegir el bé comú que és la salut pública» en una situació de pandèmia «com l’actual». «Per tant», conclou, «no hi ha dubte jurídic ni hi ha dubte ètic», i «a partir d’allà l’autoritat sanitària hauria d’entrar a ponderar altres elements». Els treballadors sanitaris De manera que, sobre la vacunació obligatòria: sí, és legítim, però només en escenaris extrems. Les tornes giren una mica quan la qüestió bascula d’obligar tota la població a obligar un segment de població: els treballadors sanitaris. Per a Puyol, «les persones que tenen l’encàrrec professional d’atendre els més vulnerables a cursar una malaltia greu, en aquest cas la covid, tenen el deure moral de vacunar-se. Es tracta d’un deure moral superior al qual pot tenir un ciutadà normal, perquè són professionals que tenen l’encàrrec social de cuidar persones vulnerables, i si no estan vacunats aquest encàrrec no es compleix». El Comitè de Bioètica, des d’aquest punt de vista, recomana als col·legis professionals «que considerin que els seus professionals no vacunats podrien incórrer en mala praxi». L’escenari en el qual un professional que és a les trinxeres de la lluita contra la covid opta per no vacunar-se a molts els resulta directament difícil de digerir. «A mi em costa entendre», diu Macip, «que una persona que està tot el dia veient malalts no vulgui vacunar-se. Em sembla un tema de no entendre com funciona la teva feina. En un cas així et vacunes no només per protegir-te a tu i als altres, també per donar exemple. Si un sanitari no fa això no sé què fa fent aquesta feina. En aquest cas sí que és molt clar, no hi hauria ni d’haver opció. Per a mi el personal sanitari està en una categoria diferent». Qüestió de drets Una nova hipòtesi: el Govern espanyol aprova l’obligatorietat de la vacuna per als més grans de 18 anys, com a Àustria. Algú, com és habitual, impugna la decisió davant els tribunals. ¿La subsegüent batalla jurídica seria entre què i què? ¿Entre llibertat individual i de dret a la salut? «Tal com jo ho veig», diu l’advocat José María, «hi hauria, d’un costat, una sèrie de béns jurídics protegits com la llibertat individual, la dignitat personal o l’autonomia de la voluntat, davant altres drets, també reconeguts constitucionalment, entre els quals destaca el dret a la protecció de la salut comunitària. A partir d’allà la justícia hauria de valorar aquests criteris que ja he esmentat d’idoneïtat, necessitat i proporcionalitat». En síntesi, els drets de l’individu davant els drets del col·lectiu. «Un vell dilema», aprofundeix Carles Feixa, catedràtic d’Antropologia Social de la UPF. «El vell dilema, a nivell global, entre comunitarisme i individualisme, que és una cosa molt característica de la cultura occidental judeocristiana. Però ja sabem que l’interès col·lectiu s’imposa sempre sobre l’individual, i no tant a través de mecanismes coercitius com a través de la pressió social. El que no es comporta d’una manera solidària o seguint les normes col·lectives és objecte d’ostracisme i crítica social». La vacuna obligatòria, en aquest sentit, s’hauria d’imposar per pressió social, no per imperatiu legal, diu. «En el dilema entre prohibicionisme i consens, ja ho deia Antonio Gramsci, és molt més efectiu quan la població assumeix una norma perquè la veu com una cosa necessària que no l’haver d’imposar mesures restrictives, ja que sempre hi ha escapatòries i connatos de dissidència. Està passant a França, on les restriccions són més grans i hi ha tot un discurs antivacunes molt potent que glorifica la llibertat individual». Forçar i obligar Per a Bilbeny, no vacunar-se «és un dret», i diu: «És molt important, ja que és el dret d’algú que no es deixa intervenir físicament, algú que diu: ‘No toquis el meu cos’. Forma part de l’ètica i la democràcia». «Però», afegeix, «juntament amb això és igualment justificable el dret de la resta de la ciutadania a evitar les conseqüències dels que no es vacunen. Al final el que crec és que la llibertat d’uns no pot existir a costa de la salut d’altres». En la mateixa línia opina Macip, que diu que, «per descomptat, no s’ha de trepitjar drets quan no toca, però la salut pública exigeix un compromís, i fins a cert punt una cessió de drets». «La vacuna contra el coronavirus», explica, «és un exercici comunitari per protegir-nos els uns als altres, i la llibertat individual ha de ser considerada dins d’aquest context. Per acabar, que ningú s’imagini quan es parla de vacuna obligatòria un esquadró de policies sanitaris perseguint antivacunes pel carrer. «S’ha de distingir entre vacunació obligatòria i vacunació forçosa», explica Puyol. «És una distinció fonamental. Forçar a vacunar-se algú que no es vol vacunar és que al final ha de venir la policia, agafar-lo entre alguns, agafar-lo el braç i vacunar-lo, i això en cap cas és acceptable». En un territori on la vacuna és obligatòria, prossegueix, «aquell que no es vol vacunar ha de compensar la societat amb algun tipus de contribució. Pot ser amb una sanció, o pot ser amb l’accés vetat a determinats espais públics, o amb algun tipus de restricció que no tenen els altres». Les restriccions que imposa, per exemple, el passaport covid.

El més llegit