Quan la guitarra es va endollar | + Història

Aquest divendres comença una nova edició del Guitar Bcn, un dels festivals més longeus de la capital catalana. Que porti el nom d’aquest instrument no és casualitat perquè sempre ha tingut molta relació amb la ciutat des de que es va començar a tocar cap al final de l’edat mitjana. Aleshores ja era igual de popular que ho pot ser ara. En algun moment o altre de la vida, qui més qui menys, s’han llençat a provar de rascar les cordes i tocar quatre acords d’alguna cançó coneguda. I abans que els dispositius digitals regnessin al planeta, en comptes de sospirar per tenir una play station, molts adolescents feien mans i mànigues per comprar-se una guitarra elèctrica i poder emular les estrelles del rock. Segurament des de l’aparició de les bases electròniques i els samplejats tot això comença a estar superat. Els especialistes de la història de la música expliquen que cada determinat període de temps apareix un instrument que ho canvia tot. Un d’ells és la guitarra elèctrica. Tot i córrer el perill de caure en el tòpic fàcil, es pot dir que és filla del seu temps i que sense la seva existència no s’entendria la música popular del segle XX. En aquest mateix espai alguna vegada ja hem explicat la importància que va tenir la introducció de l’electricitat en la vida quotidiana. Sense això hauria estat impossible que la tradicional guitarra clàssica s’acabés convertint en el mascaró de proa del blues i del rock. Va ser possible gràcies a alguns pioners que van començar a buscar la manera d’aconseguir que l’instrument guanyés volum. Si proveu de tocar o cantar en un local a petar de gent sense fer servir amplificadors ni micròfons no us sentirà ningú. Doncs això ja passava al segle XIX, i alguns guitarristes van decidir utilitzar cordes d’acer per aconseguir un so amb més cos. El mateix van fer amb la caixa que, a més de dissenyar-la d’una mida més gran, també la van construir metàl•lica. Un dels que més hi va treballar va ser el lutier Osville Gibson, pare d’una marca que actualment continua fabricant algunes dels millors models del mercat. No és l’únic nom famós que entraria en escena. També ho va fer Adolph Rickenbacker, que juntament amb George Beauchamp, van idear una pastilla electromagnètica que amplificava les vibracions de les cordes. Era el 1931 i acabava de néixer la guitarra elèctrica. El problema era que el so que generava era poc nítid per culpa de les reverberacions de la caixa, que continuava tenint un espai buit a l’interior com l’espanyola. Un dels que més voltes hi va donar va ser el jazzista Les Paul, que en col•laboració amb Gibson va dissenyar una guitarra de cos massís de fusta de pi per minimitzar qualsevol vibració que no fos la de les cordes damunt la pastilla. En honor a aquella col•laboració es va comercialitzar el model Gibson Les Paul, que és un dels més populars del món. De prop la segueixen les de la marca Fender, que deu el seu nom a Leo Fender, fabricant de guitarres que va perfeccionar el disseny. Ell va aportar models icònics com la Telecaster (inicialment anomenada Broadcaster) i la Stratocaster. Una de les virtuts de Fender era saber escoltar els seus clients. Gràcies a això va introduir algunes innovacions com la palanca encaixada al pont, que permet estirar les cordes per aconseguir una mena de vibrato molt característic que els solistes fan servir per lluir-se durant les actuacions. A partir d’aquell moment als Estats Units es va establir una competència ferotge entre Fender i Gibson que va ajudar a millorar les prestacions de l’instrument. A part això els va impulsar a llençar al mercat guitarres amb preus molt competitius, a l’abast de butxaques modestes. Tot allò passava al voltant de la Segona Guerra Mundial i era el que necessitava la joventut dels anys 1950, assedegada de vida i diversió. Es van unir una sèrie d’elements que van canviar l’entreteniment juvenil per sempre: la música enregistrada, els discos, les emissores de ràdio i el rock&roll, amb la guitarra elèctrica regnant per damunt de totes les coses. Més volum La guitarra elèctrica va néixer de la necessitat de dotar l’instrument de més volum tant als concerts com a les sessions de gravació. Leo Fender es va adonar que aquest problema també el tenien els contrabaixistes i va inventar el baix elèctric. Encara molts models segueixen el seu disseny, que és una adaptació de l’arquitectura de les seves guitarres.

El més llegit