La mania de fer petons | + Història

Durant uns dies el covid i el reguitzell de les seves variants han quedat en un segon pla a les pàgines de l’actualitat científica. Investigadors de la universitat de Harvard han publicat els resultats d’un ambiciós estudi a la revista Science on s’apunta la possible relació que pot existir entre l’esclerosi múltiple i el virus de la mononucleosi. Encara queda molt per conèixer amb més detall fins a quin punt una i altra van lligades, però és un primer pas molt prometedor per intentar trobar solució a una malaltia tan devastadora com l’esclerosi. En canvi, la mononucleosi és molt més benigne en la majoria de casos. Com que es transmet a través de la saliva, popularment es coneix com la malaltia del petó perquè donem per suposat que petonejar-se forma part de la condició humana, però no sempre ha estat així. Tal i com ho va definir el professor de la Universitat Blaise-Pascal, Alain Montandon, al seu llibre sobre la història social del petó (publicat en castellà per l’editorial Siruela), besar-se és un gest molt quotidià; però amaga moltes coses. Aprenem a fer-los perquè primer ens els han fet i amb això ens ofereixen una mostra d’amor i d’afecte. És just el que farem després nosaltres, a mesura que anem prenem consciència de com funciona el món. I és que els petons són un element més cultural que natural. Ja al segle XIX, els antropòlegs es van adonar que era un element occidental, mentre a altres parts del món no es practicava. A la Xina, per exemple, besar-se a la boca els feia fàstic perquè els recordava el canibalisme. En aquesta línia també anava la visió del inuits, que temien que així s’absorbís l’ànima de l’altra persona. De fet, per ells la boca era sobretot una eina de treball, que els servia per mastegar materials durs com el cuiro. En altres civilitzacions era directament impossible petonejar-se perquè es deformaven els llavis inferiors amb pròtesis o pírcings. Una altra qüestió interessant a tenir en compte és que aquest gest no sempre ha tingut una connotació amorosa. Durant l’edat mitjana, quan un vassall es posava a les ordres del seu senyor (d’això se’n deia retre homenatge ) havia de seguir un ritual molt marcat. S’agenollava davant d’ell i li jurava fidelitat mentre unia les mans en posició de pregar. Aleshores el senyor feudal les agafava entre les seves i es feien un petó. A la boca. Fruit de l’evolució d’aquella mena de cerimònia van aparèixer els besamans: una demostració de submissió al poder que simbolitzava petonejant les mans de monarques i bisbes. Després l’etiqueta evolucionaria i només quedà reservat a les senyores casades i respectables. A més havien de ser elles les que oferien la mà. Sinó, no es podia fer. Als països germànics aquest costum es va acabar substituint per l’expressió “beso la seva mà”. És fàcil deduir que amb el nivell higiènic d’altres temps, fer petons era una magnífica via d’escampar malalties. Precisament per això quan a Londres, el 1655, es va declarar un brot de pesta es va recomanar a la població que s’abstingués de petonejar-se. Val a dir que els britànics no eren dels més efusius en aquest camp i els sobtava que altres ho fessin. Per exemple, hi ha textos on es comenta amb estupor que els russos tinguessin l’hàbit de saludar-se besant-se a la galta. Aquest costum tampoc estava ben vist a la cort de França. A la nostra època, fins a l’esclat de la pandèmia, s’havia instaurat com una manera habitual de saludar-se, sobretot entre home i dona o entre dones. De fet moltes persones han assenyalat que estalviar-se aquest tràngol ha estat una de les poques coses positives del coronavirus perquè no se sentien a gust havent de seguir aquesta convenció social. En canvi, en l’esfera romàntica ningú discuteix que una parella ha de petonejar-se. És un acte universal gràcies al cinema. Pel·lícula rere pel·lícula, la gran pantalla ha anat construint el clixé del petó com a moment culminant de qualsevol història d’amor narrada a la gran pantalla. Per això, segur que heu sentit alguna vegada allò de fer-se un petó de cine. I els més afortunats també l’hauran protagonitzat en algun moment de la seva vida. El virus d'Epstein-Barr La mononucleosi està causada pel virus d’Epstein-Barr. Rep aquest nom pels seus seus descobridors: el patòleg Anthony Epstein i la zoologa Yvonne Barr. Fou identificat el 1964 durant la recerca post-doctoral que ella estava realitzant sota la direcció d’ell. Per cert, Barr va morir el 2016 als 83 anys mentre que Epstein celebrarà els 101 al proper maig.

El més llegit