Ricardo Bofill, l’arquitecte nòmada

Ricardo Bofill va ser el primer arquitecte amb projecció internacional després de la Guerra Civil espanyola. El que va sortir fora i va triomfar precoçment. Nascut el 1939 a Barcelona, va començar a estudiar arquitectura als 16 anys. Va participar en la creació d’un sindicat d’estudiants auspiciat pel PSUC (partit comunista català) i va ser expulsat de la universitat. El mite que mai va obtenir el títol d’arquitecte és absurd, ha demostrat ser un dels grans, col·legiat o no. El seu pare era arquitecte i constructor, i la seva mare, d’origen jueu –segons testimoni del mateix Bofill–, estava convençuda de tenir un fill geni. La seva trajectòria com a arquitecte és del tot excepcional, va concatenar diversos estils, fins i tot contradictoris, al llarg de més de 60 anys d’exercici professional a més de 40 països amb 1.000 projectes dissenyats. El 1963 va crear el seu Taller d’Arquitectura, una autèntica raresa en l’època, on va congregar, de forma pionera, un equip interdisciplinari, que més tard es posaria tan de moda. Allà van col·laborar filòsofs, poetes, artistes, sociòlegs o economistes. Després d’unes primeres obres d’estil realista local, passa a fer un gran salt el 1973 creant, en una antiga cimentera, el complex de vivendes Walden 7 i el seu propi taller vivenda, La fàbrica. Durant aquell període va assajar un sistema habitatiu alternatiu a la vivenda burgesa amb una estètica formalista espacial molt atrevida. Al principi dels 70 va traslladar la seva activitat a França, i va desenvolupar un estil postmodern monumentalista, amb la intenció de dignificar barris perifèrics. En aquella època Bofill salta a l’escena internacional, i és un dels pioners de l’‘star-system’ arquitectònic dels anys 80 i 90. Des d’aleshores el seu estil canvia segons les condicions de cada país, i tant utilitza el mur cortina en un gratacel a Chicago, com materials tradicionals en obres en països àrabs. També inicia projectes de gran escala de barris i remodelacions urbanes, imbuït per l’esperit mediterrani de ciutat. L’empremta de Bofill a Espanya és extensa, destaca a Barcelona el Teatre Nacional, les terminals de l’aeroport, una de les seves obres més elogiades, o l’hotel Vela, una de les més polèmiques, sobretot pel seu emplaçament, però la forma del qual va ser copiada a Dubai i altres localitzacions. A València i a Madrid va crear els parcs del curs del Túria i el Manzanares, respectivament. La personalitat de Bofill s’allunya de l’estereotip d’arquitecte a l’ús. Va ser iconoclàstic i alhora ‘establishment’. Sempre va estar allunyat de les capelletes, va ser un acèrrim individualista i un ‘outsider’ del gremi: «La meva obra no té la trajectòria acadèmica dels Pritzker», que sens dubte hauria merescut. Va freqüentar la Gauche Divine i la seva vida personal va saltar a la premsa rosa, però sempre el va guiar el seu instint creatiu, continuar dissenyant, «la vida per si mateix és un projecte». A nivell polític va recolzar com a urbanista la candidatura convergent a l’alcaldia de Barcelona, com a contrapunt al prolongat domini d’Oriol Bohigas –mort fa tot just un mes– a les files socialistes. Ens deixa un prodigi creatiu que va assaborir precoçment les mels de l’èxit, va fer del món el seu tauler de dibuix i es va permetre assajar models i tipologies diverses surfejant entre ismes amb major o menor fortuna. A Algèria als anys 70 va descobrir l’encant del nomadisme i ho va assumir com a sistema vital i laboral. Però sempre va mantenir la seva àncora al Taller d’Arquitectura de Barcelona, a la cimentera reconvertida, d’on sortirien, significativament, centenars de milers de metres quadrats d’edificacions per tot el món.

El més llegit