¿És el folklore el nou pop?

El moviment de fons cueja des de fa alguns anys, i és ara quan es manifesta d’una manera més palmària, filtrant-se en les diferents escenes, des de la més experimental fins a la més comercial. Si bé, fins fa molt poc, guitarres elèctriques o sintetitzadors podien representar la modernitat, s’obren pas ara la samfoina, l’ampolla d’anís i les veus d’harmonies ancestrals. I la copla, el cant de batre i el corrido castellà, llegats de què els artistes se serveixen per construir obres rampants sense temor de ser acusats de retrògrads o de rurals. Ho observem en artistes com C. Tangana, Vetusta Morla i Amaia, que han acudit als llegats tradicionals en els seus nous treballs, si bé plou sobre mullat, en un escenari prèviament sembrat per creadors que van concebre la seva idea de modernitat mirant cap enrere i cap endins: des del –en el seu dia– cantautor ‘indie’ Nacho Vegas fins a la mateixa Rosalía amb el seu ‘jondo’ d’avantguarda i les seves polifonies litúrgiques. D’allà, al folk de l’Alcarria de Los Hermanos Cubero, el ‘music hall’ amb arrels asturianes (llengua inclosa) de Rodrigo Cuevas, el neoflamenc de la catalana María José Llergo, els pals tradicionals amb tractament de ‘xoc’ electrònic de Maria Arnal i Marcel Bagés, el rock andalús (i andalusí) de Califato ¾, les eurovisives ‘pandereteiras’ de Tanxugueiras, les coples i saetes psicodèliques del duo madrileny Ruiseñora, el cant ancestral vingut del futur de la mallorquina Joana Gomila i la menorquina Anna Ferrer... Això és un no parar, i el que ha d'arribar. Música de quilòmetre zero És clar que «s’han perdut els complexos i els prejudicis», i que «ja no fa vergonya treballar amb materials tradicionals», observa Francesc Viladiu, director del veterà festival (a)phònica, de Banyoles, centrat en la veu, i un dels impulsors de Càntut. Marca aquesta de la qual penja una prodigiosa web (amb un arxiu de 1.550 cançons transmeses per tradició oral i capturades de viva veu per veïns venerables, a l’estil del nord-americà Alan Lomax als anys 50), així com produccions discogràfiques i escèniques, i el festival celebrat cada novembre a Cassà de la Selva. Segons la seva opinió, ara mana «la recerca de la singularitat i del producte de quilòmetre zero, que es manifesta en la música de la mateixa manera que en el comerç o el menjar». L’augment d’ensinistrament dels músics joves de l’àmbit popular respecte a la gent més gran, en què dominava l’amateurisme, és un altre factor. «Les escoles superiors de música prestigien els instruments tradicionals com la tenora i el flabiol, que abans semblaven de segona divisió», estima Francesc Viladiu, que destaquen la tasca persistent, al llarg dels anys, d’aparadors sectorials a Catalunya com la Fira Mediterrània i Tradicionàrius, i de veterans activistes com Artur Blasco, Jaume Arnella i el malaguanyat Jordi Fàbregas. Cansament de tot allò ‘anglo’ Però, ¿de què parlem quan parlem de música tradicional? Perquè, a veure, ¿quina música està exempta de passat? Potser només es tracta de veure on se situen les arrels: el rock i el pop no són ens abstractes o flotants, sinó construccions anglosaxones que van absorbir senyals del folk irlandès, el country o l’herència africana palpable en el blues i el gòspel. Però la denominació d’origen sembla no existir quan una expressió es converteix en hegemònica i global, i l’accent connotat tan sols es dispensa als «altres», als que queden fora de la foto. Allà se situa la reflexió d’Edi Pou, membre de l’aventurer duo Za!, l’últim projecte del qual, amb la Transmegacobla i les veus de Tarta Relena, entrarà el mes que ve a l’estudi. «És com quan es va popularitzar l’etiqueta de ‘músiques del món’, com si les músiques anglosaxones no fossin d’aquest món, quan si vas cap enrere segurament arribaràs fins als trobadors anglesos», observa Pou, que veu cert esgotament del cànon pop-rock. «La cultura ‘anglo’ està en un cicle de decadència, i la societat s’obre a altres influències. Fa un temps van ser les músiques de cultures llunyanes, i ara es mira la tradició pròpia», afegeix el músic barceloní, que apunta, com Viladiu, a la tendència al quilòmetre zero i a «la reivindicació del local». Cançons versus ídols En realitat, el títol d’aquest article comporta una redundància: la paraula ‘folklore’ al·ludeix al caràcter popular, d’on procedeix la forma ‘pop’. ¿Parlem del mateix, llavors? Sí en la seva naturalesa originària, si bé cada etiqueta ha desenvolupat significats distintius. Com apunta Edi Pou, «en el folk hi pesen la col·lectivitat i l’associacionisme», mentre que el pop va associat «a la producció industrial i a la creació d’ídols». En el folklore són més importants les cançons (concebudes per anar de boca en boca) que els artistes i les estrelles, si bé cal veure si, en aquest nou ordre en què se celebra el més arrelat, els creadors sabran fer-s’ho anar bé perquè les seves composicions segueixin vives dins d’un segle, o més, de la mateixa manera que el catàleg que els precedeix.

El més llegit