¿Com han canviat les cartes als Reis?

Hi ha un món de diferència entre l’expressió «excel·lentíssimes majestats», amb la qual una nena es dirigia als Reis d’Orient als anys 20, i l’expressió «plis plis plis, el que està encerclat és obligatori [que ho porteu]» feta servir per un nen el 2021. Aquest canvi de registre és el que més salta a la vista, al fer una ullada a les cartes d’un arxiu singular, ajuntat pel Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona. Un grup de documentalistes d’aquest centre ha estat recollint des del 2020 milers de cartes als Reis, a través de bústies de diversos ajuntaments catalans. L’objectiu és crear una mostra que es pugui comparar amb un altre arxiu, constituït fa exactament un segle per l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera i un deixeble. Els dos savis van recollir més de 4.000 cartes enviades als Reis a través de dos grans magatzems a Barcelona i a Madrid als anys 20. Aquesta partida, amb la qual es pretenia portar a terme «uns estudis de la psicologia i el caràcter dels nens a Espanya», està actualment repartida entre la UB i el CSIC. Per als nens i nenes que llegeixin aquestes línies, tot el que s’hi explica s’ha fet amb el permís de Ses Majestats, per descomptat. ¿Què revela l’«escriptura quotidiana»? A més del fons de la UB, n’hi ha un altre a l’Arxiu de les Escriptures Quotidianes de la Universitat d’Alcalá de Henares (UAH), format per milers de cartes enviades als Reis a través d’una oficina de correus de Barcelona entre el 2003 i el 2015. I un tercer, al Museu de l’Escriptura Popular de Terque (Almeria), que guarda una quarantena de cartes antigues (la que més, de 1899) i centenars de modernes, escrites a la província d’Almeria. «Solem associar l’escriptura a l’àmbit literari, però nosaltres la reivindiquem com una eina d’expressió quotidiana, des de les cartes i els diaris fins a les anotacions comptables», afirma Antonio Castillo, responsable de l’arxiu de l’UAH. «Això ens permet entendre la societat des de testimonis no només de les elits, sinó també de la gent corrent», explica. ¿Què ha canviat en cent anys? • De privilegi a costum de masses Les cartes als Reis apareixen a finals del segle XIX en la classe acomodada. Una carta mecanografiada de l’arxiu del CRAI porta la capçalera del «Diputat per Villapando». També és freqüent la petició de regals per a les criades. No obstant, als anys 20 ja apunten desigualtats. Una nena demana «unes sabatilles d’hivern, perquè tinc penellons i tinc els peus gelats». «A les cartes modernes és difícil identificar la classe social. Alhora es detecta el triomf del consumisme, perquè les llistes de regals són molt més llargues i han desaparegut les peticions de menjar», observa Roberta Boscaro, documentalista de la Unitat de Procés Tècnic del CRAI. De fet, la publicitat influeix en els desitjos dels nens, segons un estudi que va comparar el contingut de 700 cartes enviades des de les Canàries el 2002-03 amb els anuncis emesos per televisió aquell nadal. No obstant, Alex Palmer, un periodista dels Estats Units que ha estudiat la història de les cartes a Santa Claus en aquell país, observa que des dels inicis d’aquesta tradició es troben als diaris queixes sobre el fet que fomentaria la «mendicitat» i el desig de coses que no es necessiten. • De la guerra a la covid-19 Les cartes als Reis obren bretxes sobre el seu moment històric. En les dels anys 10 als EUA les referències a la Primera Guerra Mundial són omnipresents. A la mostra actual del CRAI, abunden les referències al coronavirus. «Els nens són ciutadans de ple dret: s’adonen del que passa al món a la seva manera», observa Alejandro Rodríguez, autor de l’estudi sobre les cartes canàries. També pateixen un biaix de gènere. «El 2003, era més fàcil trobar nens que demanessin nines que nenes que demanessin cotxes. Potser aquest biaix s’hagi diluït una mica, però la societat continua sent molt més conservadora cap a les nenes», afirma Rodríguez. • De formal a informal «Els nens de 1920 escrivien la carta amb cal·ligrafia ordenada i deferència», observa Boscaro. La petita Eloisa, per exemple, es va disculpar per demanar als seus pares que escriguessin per ella, perquè la seva lletra encara no era bona. «Avui s’anima els nens que facin l’esforç d’escriure, tot i que ho facin de manera desordenada», prossegueix la documentalista. El «tu» ha reemplaçat definitivament el «Vostè» i no falta certa barra. «¡Fa cent anys ningú s’hauria atrevit a dir que un regal és obligatori!», constata Boscaro. En alguna carta, fins i tot hi ha retallas de catàlegs de joguines en lloc de paraules. • De menys a més multilingüisme Les cartes registren els canvis en els usos lingüístics a Espanya. La gran majoria de les dels anys 20 estan escrites en castellà, tot i que no en falta alguna en català, i en d’altres hi ha barreja d’idiomes. A les actuals, el català escrit pren protagonisme i a la mostra de l’UAH hi ha altres llengües cooficials i algunes d’altres països, com el francès.

El més llegit