El pecat de ser dona

Fa pocs dies, aquest diari publicava l’entrevista que Irene Savio va fer al periodista Salvatore Cernuzio arran de l’aparició del seu llibre ‘El velo del silencio’, on recull 11 testimonis de monges i exmonges víctimes d’assetjament i violència. Dones que buscaven acostar-se a Déu a través de l’oració i el servei als més necessitats però que, a l’entrar en la congregació, van ser molt més a prop de l’infern que del cel. Les històries aplegades per Cernuzio fan esfereir: maltractament psicològic, privació de llibertat, abusos sexuals... Igual que amb la pederàstia, no és que això passi ara. És que ara l’Església no té la força d’altres èpoques i no pot imposar l’hermetisme de temps pretèrits per evitar que es publiquin aquestes coses. Precisament és en el passat on es poden trobar les arrels de l’explicació del tracte degradant contra les religioses. En paraules de la medievalista Karen Stöber, que ha estudiat els primers passos de les ordes religioses a Catalunya, “la dona era un problema per l’Església”, perquè sobre ella pesava una doble visió. D’una banda hi havia la vessant de la maternitat, representada per la Verge Maria; i de l’altra la temptació, encarnada per Eva, a qui es feia responsable d’haver forçat a Adam a incomplir les normes del Paradís. Aquesta dualitat és present en tots els discursos teològics que van servir de fonament per consolidar el cristianisme. En aquells textos, on es defensa la superioritat masculina, es diu que només l’home es pot dedicar al sacerdoci i a l’ensenyament dels seus congèneres, perquè la dona, feble de mena, sucumbeix amb més facilitat a la temptació. En definitiva, el mal i el pecat es veien com a inherents a la figura femenina. Va ser durant el segle XIII quan tot això es va solidificar a través de normatives que marcarien el funcionament de l’Església durant les centúries posteriors. Per exemple, al concili celebrat al Palau del Laterà el 1215 es va fer una crida a l’ordre als sacerdots. A més de recordar-los que no podien apostar, emborratxar-se ni lluitar en duels, també se’ls va advertir que havien de mantenir el celibat. En conseqüència la dona va ser vista, més que mai, com l’encarnació de la temptació. L’instrument del diable per temptar l’home. Durant aquells mateixos anys, a Itàlia, Clara d’Assis fundava les clarisses, una de les organitzacions femenines més importants. La congregació es va constituir bastant-se en l’ideal franciscà de la seva fundadora, caracteritzat per una vida de contemplació, fraternitat i pobresa que ella mateixa va voler transmetre a les seves deixebles mitjançant una regla. És un cas excepcional en la història de l’Església perquè és l’única regla escrita per una dona per al funcionament d’una congregació femenina. Entre les instruccions que santa Clara d’Assís inclou dins de la regla de la congregació hi ha que el convent tingui sempre la porta tancada i vigilada, tant per evitar que entri ningú (especialment els homes) com perquè surtin les monges. En cas que haguessin de sortir fora del recinte, se’ls recomanava que estiguessin fora el menor temps possible. A més, en tot moment havien de mostrar decòrum, caminar a poc a poc, no parlar gaire i evitar fer amistat amb persones no vinculades al convent per no encoratjar les enraonies. Santa Clara escriu, explícitament, que les germanes tenen prohibit explicar què ocorre i què es diu entre les quatre parets de la casa de la congregació. En cas que una monja l’incomplís, quedava segons el parer de l’abadessa imposar un càstig i una penitència. Igual com les de les clarisses, trobaríem altres regles igual o més restrictives. Totes van marcar el funcionament dels establiments religiosos femenins durant segles. Per tant, van influir en la mentalitat eclesiàstica sobre el tracte que havien de rebre les monges, no només per part dels homes sinó també per les superiores de cada congregació. Una mentalitat que encara dura. Per això, avui dia, quan un periodista vol fer un llibre com ‘El velo del silencio’ es troba amb dones atemorides, que no s’atreveixen a utilitzar el seu nom real per explicar tot el que han patit. Paper secundari Fa 11 anys, la retransmissió de la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, oficiada per Benet XVI, va ser la primera vegada que es va evidenciar el rol secundari de les dones a l’Església catòlica. Unes monges amb modest hàbit negre van netejar l’altar davant la supervisió impassible del Papa i els bisbes vestits amb les seves millors gales.

El més llegit