¿Què té en comú la música amb els sons dels animals?

Un lèmur de Madagascar en risc d’extinció, l’indri indri, udola amb un patró rítmic característic dels cants humans. Segons un estudi publicat a la revista Current Biology, aquesta és l’espècie més pròxima a la humana que en comparteixi una forma de musicalitat. La musicalitat apareix en el regne animal sense patró clar –més notòriament en les aus, que tenen una enorme distància evolutiva de l’espècie humana. Certs trets de la música podrien tenir bases biològiques universals, heretades per ancestres animals. No obstant, els científics no aconsegueixen explicar el camí evolutiu que les hauria generat. «Entendre quins trets de la música són exclusivament humans ajudaria a comprendre millor la nostra naturalesa», afirma Andrea Ravignani, investigador de l’Institut Max Planck de psicolingüística, a Nimega, i coautor l’estudi del lèmur. El cas del lèmur cantant A les selves de Madagascar, els indri indri emeten seqüències d’udols en duets i cors. Al llarg de 12 anys, un equip de la universitat de Torí va gravar 350 d’aquests cants, emesos per una quarantena d’individus en total. Els intervals entre l’inici d’un udol i el del següent no són aleatoris, segons l’estudi. La seva durada guarda unes proporcions concretes: 1 a 1, 1 a 2 o 2 a 1. En altres paraules, els lèmurs no canten amb un ritme fix, com un cor de gripaus. Al contrari, són capaços de partir un interval en dues parts. Ravignani l’explica amb la cançó «We will rock you», de The Queen, que segueix un patró rítmic d’1, 1, 2. «Els indri no actuen com un metrònom, sinó com un bateria», diu Tecumseh Fitch, professor de biologia cognitiva de la Universitat de Viena, no implicat en l’estudi (però anteriorment director de tesi de Ravignani). Aquesta partició dels temps és un tret universal de la música humana. Un estudi del 2015 la va identificar com una de les característiques compartides en una mostra de centenars de músiques de tot el món. «La música és molt diversa, però la musicalitat sembla ser compartida entre cultures», afirma Fitch. «Les diferents cultures utilitzen ràtios simples entre les durades de les notes. És possible que la música heretés aquesta preferència d’una cosa que ja estava en les vocalitzacions entre animals», afirma Juan Manuel Toro, professor ICREA de psicologia en la Universitat Pompeu Fabra. Sense explicació evolutiva Aquest patró rítmic ja s’havia trobat en els cants de les aus. No obstant, és la primera vegada que es troba en mamífers no humans. Els altres casos de musicalitat són més confusos. Les foques, per exemple, són els animals més pròxims amb capacitat per aprendre sons. Els lloros poden cantar i seguir un ritme. Però els grans simis no semblen tenir habilitats musicals. La musicalitat difícilment podria ser un tret de l’ancestre comú d’espècies tan diferents. L’explicació alternativa seria l’«evolució convergent». Aus, ratpenats i papallones tenen ales no perquè tinguessin un ancestre comú alat: aquest tret s’ha seleccionat de forma independent en cada animal en resposta a reptes ambientals semblants. Amb la musicalitat podria haver passat el mateix. El problema és que els experts no tenen ni idea de quin seria aquest repte ambiental. Darwin va avançar la hipòtesi que la musicalitat donaria un avantatge als mascles a l’hora d’impressionar les femelles. No obstant, l’estudi dels lèmurs no revela diferències substancials entre els dos sexes. En aquest cas específic, Fitch aventura que l’opció de partir els temps permet distingir el cant de cada individu en un grup –com en un número de grup en l’òpera. Això encaixaria amb la funció del cant en els indri, que sembla estar associada a reforçar el vincle grup i publicitar la seva presència. Toro apunta a una altra opció: que la musicalitat sigui un producte col·lateral aleatori de l’evolució («exaptació»). Un exemple d’això són les plomes: aquest tret va ser seleccionat perquè ajudava a conservar la temperatura del cos, però després va ser explotat per al vol. «És emocionant veure confirmat en números el ritme del cant dels idris. Els autors han recollit unes dades extraordinàries. Seria interessant aprofitar-les per fer anàlisi més detallades», diu Julia Hyland Bruno, neurocientífica de la Universitat de Colúmbia.

El més llegit