¿Què és la teoria de la conspiració del gran reemplaçament i que té a veure amb el que està passant a la frontera de Polònia?

Arran de la tensió que s’està vivint a la frontera entre Bielorússia i Polònia per l’arribada d’immigrants que intenten entrar a la Unió Europea, s’han fet virals missatges a les xarxes que afirmen que es tracta d’una invasió planificada de la qual Polònia s’ha de protegir. Aquest discurs de la invasió migratòria no és nou. De fet, està relacionat amb la teoria de la conspiració del gran reemplaçament, segons la qual els immigrants substituiran la població europea. Tot i així, aquest risc d’invasió no és real, segons indiquen els experts i les dades. «És un intent d’invasió a Polònia» «És un intent d’invasió a Polònia»Els discursos antiimmigració que parlen d’una invasió migratòria no són nous, però actualment estan aglutinats al voltant de dues teories de la conspiració molt semblants: el pla Kalergi i el gran reemplaçament. Aquesta última va ser difosa el 2012, a través de la publicació d’un llibre de l’autor francès Renaud Camus que es denomina igual que la teoria que predica i explica les suposades raons per les quals Europa està en risc de ser substituïda per població d’altres orígens, ètnies i religions. El discurs de la invasió migratòria i la teoria del gran reemplaçament, a més de difondre’s ràpidament a les xarxes, també ha inspirat atacs terroristes com el d’Utoya a Noruega el 2011 o el de Christchurch a Nova Zelanda el 2019, segons analitza un estudi del 2012 i un altre del 2019. Tots dos terroristes van difondre missatges abans dels atacs amb al·lusions a una suposada invasió migratòria i defensant les idees de la teoria del gran reemplaçament. «La idea de la invasió crea un estat mental d’alarma i, per tant, la sensació que s’està davant una amenaça», explica a Verificat Antía Pérez, doctora en Sociologia i coautora del llibre Invasión migratoria y envejecimiento demográfico; dos mitos contemporáneos. Aquesta retòrica es difon molt ràpidament a les xarxes i fa creure que «les xifres d’immigrants que arriben al país són excessives i que és el resultat d’un estat pusil·lànime a l’hora d’exercir un control sobre els moviments migratoris», apunta. Les dades, però, no indiquen el mateix. Actualment, dels 47 milions de persones que viuen a Espanya, un 15% han nascut a l’estranger (7.231.195), segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Amb aquestes xifres, segons explica Antía Pérez, «no es pot parlar d’invasió, ni tampoc de substitució de població». El demògraf i subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya, Andreu Domingo, hi coincideix: «No és real creure que existeix una amenaça». El nombre d’estrangers a Catalunya, per exemple, ha augmentat any rere any des del 2000, excepte en cinc anys en què la xifra es reduïa respecte a la de l’any anterior: 2011, 2013, 2014, 2015 i 2016. Tot i així, a Catalunya actualment un 16,2% de la població és estrangera, la xifra més elevada que registra l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Sistemes complexos de reproducció Un dels arguments en què es basa aquesta teoria és que la taxa de fecunditat dels immigrants és més alta que la dels autòctons. Això és cert: el 2020 a Espanya hi havia 45 naixements per cada 1.000 dones d’origen estranger i 25 per cada 1.000 dones de nacionalitat espanyola, segons les xifres de l’INE. Aquesta diferència no passa només a Espanya, sinó als països d’Occident en general i és la que en demografia es denomina «sistemes complexos de reproducció», d’acord amb Andreu Domingo. Això vol dir que en el creixement demogràfic total el component migratori pesa més que el derivat del creixement natural (diferència entre naixements i defuncions). Segons el subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, creure que el creixement del país depèn només dels autòctons és una fal·làcia per dues raons. En primer lloc, perquè les nacionalitats es barregen i amb el pas del temps ja no té gaire sentit mirar la taxa de fecundació en funció dels orígens. «Aquesta segregació imaginada autoritza que la majoria utilitzi la violència contra la minoria, en nom de la suposada minorització», explica Domingo. En segon lloc, perquè els comportaments socials dels nouvinguts també canvien i s’adapten als dels països de destinació. És a dir, si la taxa de fecunditat dels autòctons és baixa, la dels migrants també tendirà a ser-ho amb el temps. No podem tornar als nivells de creixement demogràfic del passat Un altre argument que sovint s’utilitza en favor d’aquesta teoria és el baix creixement demogràfic que hi ha actualment a Occident. Segons estimacions de l’ONU la població mundial ha passat de 2.600 milions a 7.000 milions entre el 1950 i el 2011. No obstant, aquest creixement de població en les últimes dècades no s’ha produït als països europeus. Segons explica el demògraf Andreu Domingo, hi ha un moment en la història en què els països que arriben a cert grau de desenvolupament social i econòmic deixen de créixer tant. És el que es denomina «transició demogràfica» i a Europa es va acabar cap als anys 30. Per això, «aspirar al creixement de fa un segle és irreal i tampoc és desitjable», afirma Domingo. A Espanya la població es va duplicar al llarg del segle XX a causa del creixement natural, mentre que en les primeres dècades del segle XXI el creixement es deu en gran part a l’arribada de població estrangera. A Catalunya la taxa de creixement natural de la població el 2005 era de 2,6 i el 2019 de -0,4, és a dir, aquest últim any hi va haver més defuncions que naixements, el mateix que va passar a Espanya i a la Unió Europea. Aquest creixement natural no té en compte els moviments migratoris, que als països europeus sí que han augmentat. ¿Es pot incentivar la natalitat? Com apunten diverses expertes en aquest article de Newtrali també indica Andreu Domingo a Verificat, a mitjà i llarg termini les polítiques socials i que afavoreixen la conciliació familiar tenen més impacte en les taxes de fecunditat i natalitat que donar ajudes puntuals per tenir fills. Suècia, per exemple, és un d’aquests casos: la combinació dels objectius demogràfics amb els d’igualtat de gènere va fer que el país passés de tenir una de les taxes de fecundació més baixes a ser líder d’Europa, segons diferents investigacions citades en aquest estudi. A Espanya, entre el 2007 i el 2011, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar l’anomenat «xec nadó», una prestació puntual de 2.500 euros que rebien les famílies que tenien un nadó. Aquesta mesura, tot i així, no va tenir un impacte directe en la taxa de fecunditat, però sí que va fer augmentar la participació de les dones en el món laboral, segons un estudi. Un problema en aquest sentit és «el gap [la diferència] que hi ha entre els fills que la gent jove diu que vol tenir, i els que realment té», com apunta Domingo i també indica l’última enquesta de fecunditat de l’INE. Segons aquesta, un 28,1% de les dones d’entre 30 i 35 anys que no tenen fills tampoc tenen intenció de tenir-ne a causa de raons econòmiques, laborals o de conciliació. D’entre les menors de 30 anys que ja tenen fills, un 36,1% tampoc vol tenir-ne més per les mateixes raons. L’efecte crida no s’ha demostrat Les polítiques migratòries sí que tenen un impacte en els fluxos d’immigració, però no són l’únic factor, ni segurament el més important, segons explica Antía Pérez: «No hi ha evidències de l’anomenat efecte crida». Aquest efecte, segons el qual suposadament venen més migrants per les mesures d’acollida favorables o les regularitzacions massives, no es produeix. Les arribades estan més relacionades amb l’economia i també amb les condicions dels països d’origen, com per exemple, una guerra. Les dades també mostren que l’enduriment de mesures per entrar a un país no para l’intent d’arribar a Europa dels migrants. Els pics d’arribades als països mediterranis demostren que els migrants es desplacen d’una àrea a una altra en funció de restriccions frontereres. Aquest any, per exemple, el flux s’ha desplaçat a les Canàries.

El més llegit